I és que des que l'entranyable Carme pateix la meva mateixa malaltia -que consti que la guanyo per dos anys d'avantatge patint-la-, el grup de gent que no em mira com un extraterrestre ha augmentat de manera important. I lluny de molestar-me, com algú m'ha insinuat, més aviat em fa gràcia. Em sobta que es conegui la malaltia encara que sigui per via d'un culebrot enlloc de per una Marató que considero que va estar d'allò més encertada,però si d'aquesta manera aconseguim que la gent, per fi, es mostri mitjanament sensibilitzada amb el tema, endavant.
És clar que podrien afegir-s'hi matisos sobre el fet que és una malaltia que no a tothom afecta de la mateixa manera, que cal prendre-s'ho positivament, etc. però d'això ja me'n cuido jo quan parlo amb algú del tema. Mentrestant em conformo amb saber-me entesa per una majoria, que en una afecció com aquesta ja és molt. No fa pas tant que em sentia a dir “perletes” com:
-Vols dir que et fa tant de mal?
-Au, va, sempre queixant-te de que estàs cansada! Jo sí que n'estic!
-Això és que no et cuides prou!
Almenys aquest tipus de reflexions afectives en veu alta han disminuït, i puc anar fent “només” amb els malestars de la malaltia mateixa, que no són pocs.
Per tant, i de moment, gràcies, Ventdelplà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada