Fer-se fosc tard

Amb la primavera, un dels canvis que més agraeixo és el retard en l’hora de fer-se fosc. Això de que a les 8 del vespre encara hi hagi la llum del dia em proporciona una vitalitat absent als mesos d’hivern. És com si el sol em fes arribar una veueta que em diu: “Ei, tu, posa’t la jaqueta i surt al carrer! Jo t’il·lumino la passejada”. Es fa agradable sortir a estirar les cames pels carrers de Girona que ben aviat s’ompliran de flors i que ja respiren primavera pels quatre cantons. I sempre trobes gent. Tant li fa si són les tres del migdia d’un diumenge o les set de la tarda d’un dimarts, vagis on vagis hi ha parelles passejant, gent mirant aparadors o dos estrangers cruspint-se un entrepà en un dels bancs de la Rambla. És un d’aquells misteris que no entendré mai, com tants d’altres: què hi fa tota aquesta gent al carrer aquestes hores? Ara que, ben pensat, ells deuen pensar exactament el mateix de mi i no sabria pas què respondre. Suposo que allò que em fa sortir al carrer és el fet de deixar aquell indret on em sento segura i que és casa meva per endinsar-me en el món desconegut que resulten, sovint, els racons d’aquesta ciutat que em fascina cada dia més. Això sí, desenganyem-nos, si m’agrada sortir de casa és perquè sé del cert que, tard o d’hora, tornaré a la seguretat que em proporcionen les seves estances.