Deu de la nit hora zulú.
Sala d'espera de la UCI d'una cèntrica clínica gironina.
Amuntegats com podem a la petita saleta, fem temps fins a què ens donin permís per veure la malalta.
Fa més de quatre hores que se'ns han endut el nexe d'unió de tots plegats, i no sabem res de la intervenció.
Farts d'esperar, hem demanat clemència al personal mèdic. Ens han derivat a la UCI, on no hi ha butaques per a tots i alguns optem per seure al terra.
Ser família nombrosa té això: omples de seguida l'espai disponible.
N'hi ha que porten quasi 12 hores tancats en aquella clínica. D'altres hem combinat el dia de feina amb les hores d'hospital. Amb tot, ningú fa cara de cansat.
Ens coneixem prou bé i sabem de què i de què no convé parlar. Fem conya de la petita, que acaba de barallar-se amb la parella per culpa del transport. Obrim aleshores el debat sobre les 2nes i 3eres interpretacions del discurs femení.
-Estàs en minoria, no hi tens res a fer-, li recordo al meu germà.
La parella de mitjana edat que també espera a la saleta, no diu res, tot i que crec endevinar uns somriures còmplices amb cada bàndol.
Finalment arriba la infermera. Podem veure-la, però 5 minuts i en tongades de 2 en 2. Em toca el 2n grup, no és just!
Ella està calmada, molt més tranquil·la que els qui l'entrem a visitar. Ens explica tots els tubs i cables que porta. Li agrada tenir tema de conversa, sentir-se mimada.
Quan la infermera ens fa fora, ella ens mira amb ullets d'enyorança i a nosaltres ens costa Déu i ajuda haver de marxar.
Un cop a casa, surt tot el cansament. Dormo les 8 hores com no ho he fet mai, d'una tirada. Al matí, però, em llevo neguitosa: tinc ganes de tornar-la a veure.
El pare em comfirma que ha passat bona nit:
-Els de la UCI diuen que, si tot va bé, potser avui pugi a planta.
Estic neguitosa. L'estona fins a les 12 (hora de visita UCIana) se'm fa eterna. El cansament apareix avui sense miraments.
Altre cop a l'hospital, altre cop la mare.
Decideixo enviar un missatge a Déu, el destí o qui està jugant a daus amb el meu futur en forma de samarreta.
Sala d'espera de la UCI d'una cèntrica clínica gironina.
Amuntegats com podem a la petita saleta, fem temps fins a què ens donin permís per veure la malalta.
Fa més de quatre hores que se'ns han endut el nexe d'unió de tots plegats, i no sabem res de la intervenció.
Farts d'esperar, hem demanat clemència al personal mèdic. Ens han derivat a la UCI, on no hi ha butaques per a tots i alguns optem per seure al terra.
Ser família nombrosa té això: omples de seguida l'espai disponible.
N'hi ha que porten quasi 12 hores tancats en aquella clínica. D'altres hem combinat el dia de feina amb les hores d'hospital. Amb tot, ningú fa cara de cansat.
Ens coneixem prou bé i sabem de què i de què no convé parlar. Fem conya de la petita, que acaba de barallar-se amb la parella per culpa del transport. Obrim aleshores el debat sobre les 2nes i 3eres interpretacions del discurs femení.
-Estàs en minoria, no hi tens res a fer-, li recordo al meu germà.
La parella de mitjana edat que també espera a la saleta, no diu res, tot i que crec endevinar uns somriures còmplices amb cada bàndol.
Finalment arriba la infermera. Podem veure-la, però 5 minuts i en tongades de 2 en 2. Em toca el 2n grup, no és just!
Ella està calmada, molt més tranquil·la que els qui l'entrem a visitar. Ens explica tots els tubs i cables que porta. Li agrada tenir tema de conversa, sentir-se mimada.
Quan la infermera ens fa fora, ella ens mira amb ullets d'enyorança i a nosaltres ens costa Déu i ajuda haver de marxar.
Un cop a casa, surt tot el cansament. Dormo les 8 hores com no ho he fet mai, d'una tirada. Al matí, però, em llevo neguitosa: tinc ganes de tornar-la a veure.
El pare em comfirma que ha passat bona nit:
-Els de la UCI diuen que, si tot va bé, potser avui pugi a planta.
Estic neguitosa. L'estona fins a les 12 (hora de visita UCIana) se'm fa eterna. El cansament apareix avui sense miraments.
Altre cop a l'hospital, altre cop la mare.
Decideixo enviar un missatge a Déu, el destí o qui està jugant a daus amb el meu futur en forma de samarreta.
4 comentaris:
Buf! Molts ànims! No vull pas recordar les hores que em vaig estar esperant en una sala d'espera d'una UCI!
Espero que la pugin ben aviat a planta i que tot vagi bé!
No sé qui és més crack ... si tu o el nexe d'unió vostru, jejejejeje
Jugona!!!
res. que anims, sort i molta molta molta paciencia noia..
aina
ànims ... salut
Publica un comentari a l'entrada