Estúpidament feliç

Potser el secret és acontentar-se amb poca cosa. O potser és, senzillament, preocupar-se per allò important.

Amb el pas del temps els meus problemes, lluny d'empetitir-se, van en augment. Les obligacions de l'edat adulta: feina, factures, parella, família, ... són cada cop més nombroses, i, sovint, es presenten problemes en més d'un d'aquests àmbits alhora.

I malgrat tot, sóc raonablement feliç.

Calculo que la única cosa que ha canviat és la perspectiva des de la qual valoro cada una de les coses que em passen en cada parcel·la de vida. I vistes amb aquestes "ulleres", temes importants, d'aquells que paguin la pena perdre la son, no n'hi tants.

Clar que a tots ens preocupa la fam mundial, la contaminació i i les grans misèries de la humanitat, però no és això el que més preocupa a la massa general. Quantes vegades no haureu parlat amb un amic de com us arriba a preocupar que tal persona t'hagi dit tal cosa o que tal altre hagi ascendit abans a la feina que no pas tu?

Ens passem la vida amb uns mals de cap increïbles per autèntiques banalitats. I a passar d'aquestes banalitats només se n'aprèn a hòsties. I jo no sé si és perquè n'he rebut tantíssimes o perquè em faig gran, però cada dia em mengen menys el temps les "grans" preocupacions del dia a dia.

Eps! Amb tot això no vull dir pas que em cregui superior a ningú o m'hagi tornat insensible de cop i volta. Què va! Encara em preocupa si el Barça guanyarà la Lliga i m'emprenyo quan sento comentaris desagradables sobre mi.

És només que, després de tantes bufetades, començo a estar cansada de preocupar-me per coses que no duen enlloc. I m'he declarat insubmisa de menjades de coco. A partir d'ara, si ets un estúpid, t'ignoraré, perquè trencar-me les banyes intentar fer-te enendre la realitat, no paga la pena.

Au, fins a la pròxima!

Temps d'hospital

De bon matí, pujo al cotxe. Això no és cap novetat, si tenim en compte que forma part de la rutina diària: agafar el cotxe i encaminar-me al poble on hi ha l'escola.

Avui, però, és diferent. Enlloc de seguir la corrua de cada matí, giro direcció al Trueta. Tornem a estar ingressats.

Per aquells qui fa temps que em llegiu, sabeu que la salut -la meva inclosa- no és precisament el punt fort de la meva família. En poc més d'un any, han operat a mon pare del cor, a ma mare del càncer de pit, i ara, de nou, li toca el torn a ma mare. L'operació no és gran cosa, però el risc és alt: amb el seu cor fet pols, qualsevol anestèsia pot resultar mortal.

Així doncs, nerviosa per com anirà tot plegat, m'endinso en el món de la vida hospitalària. Un món en què el temps i l'espai són diferents de la resta. El temps, hi passa a un ritme especial, marcat per els canvis de torn de les infermeres, les hores dels àpats, el moment de les cures, ... I l'espai, què dir? Queda reduït al mínuscul espai del voltant del llit del malalt i passadissos confrontants. En aquests racons, hi estableixes el teu campament-base: revistes, ampolles d'aigua, jocs de taula, walkmans, ... conviuen dins l'armariet que fa de tauleta de nit del pobre malalt, que es troba envaït per tot d'estris destinats a fer més lleugeres les llargues-llarguíssimes hores d'inpas hospitalari.

L'operació ha anat bé. El metge ens posa al dia dels resultats, que tot i ser bons, són poc esperançadors: caldrà una nova intervenció si pretenem que torni a caminar, i s'han d'evaluar molt detingudament els riscos, que són elevats.
Intentem centrar-nos en el fet que ha anat bé i rodegem la mare amb tot el caliu que som capaços de trametre, que no és poc. M'envaeix, de nou, una gran admiració vers una persona que sempre havia jutjat com a feble: està molt més animada i forta ella, després de tot plegat, que no pas jo. Una nova lliçó de la vida.

A l'hora d'informar a tothom de com ha anat, no puc estar-me de comentar-li a en Pep, un neguit-disgust que porto a dins fa massa temps: la impotència que experimento cada vegada que algú, creient-se vés a saber qui, em deixava anar: a ta mare el que li passa és que s'imagina que té dolor i s'ho creu tant, que acaba experimentant-lo!
Que dius: ara ho entenc! El càncer de mama i el menisc trinxat són al·lucinacions col·lectives!

COP DE MALL a la gent amb comentaris així!

El repòs de la guerrera

Arribo a les 5 de la tarda a casa. Pujant amb l'ascensor, vibra el mòvil. No em molesto ni a mirar-me'l.
D'entrada a casa, responc a l' "Hooola, com ha anat avui?" de l'A., amb un grunyit: grrrrrrrr! Porto 3/4 d'hora buscant aparcament (la mitjana de temps que tardo des que ha començat l'escola), amb la qual cosa, el fet d'haver plegat a les 4 -meravelles de l'horari d'aquest any-, m'ha servit de ben poca cosa.
El pobre, acostumat al meu mal humor i la tirallonga de renecs i inútils reflexions al cas que li deixo anar cada dia, acaba dient-me allò de: "Però ara ja ets a casa! Què vols, per berenar?"

Dues torrades amb mantega i melmelada ajuden a endolcir el meu humor. Començo aleshores la meva sessió d'anècdotes de l'escola.
Avui l'escena estrella és la del nen que, després de dir-los que havien de pintar el dibuix de la fitxa, m'ha deixat anar:
-jo no ho pinto, eh?!
I ha respost al meu atònit:
- per què?- amb un:
-perquè no vull pintar!- com si fos la cosa més normal del món.

Tot i això, el premi se l'enduu l'estrella convidada: la nena de 7 anys que a l'hora del pati ha demanat a la mestra per entrar al lavabo urgentment:
-Què et passa?-me li diu la mestra, mig espantada.
-M'he de retocar el maquillatge!
(aclaració: la nena i una troupe de 2 companyes més, van cada dia maquillades a l'escola).

Sense comentaris!

La primera setmana d'escola ha anat doncs, raonablement bé. Com sempre, hi ha pares, criatures i mestres que són per llogar-hi cadires. Però el dia a dia a l'aula s'està convertint, després de l'aclimatació, en la rutina que tan m'agrada: aprenentatges, somriures, confidències,... allò que fa la meva feina tan apassionant.

Ara m'acabo de fer una bona dutxa amb l'olor d'una espelma de canyella. Aviat soparem, i me n'aniré a dormir amb el somriure a la cara de qui sap que demà no ha de matinar.

Reivindicació del mestre

Llegir articles com aquest fan que una vulgui seguir endavant amb una feina que, en el meu cas, és totalment vocacional.


Reivindicación del maestro

Lluís Foix | 06/09/2007 - 22:47 horas

Empieza el curso escolar y quiero hacer un homenaje al maestro. Todos hemos tenido maestros, hemos aprendido de ellos, los hemos idealizado, los hemos odiado y querido. Pero son los maestros los que han cincelado nuestra personalidad, junto con nuestros padres y entorno familiar.

El maestro no es bien tratado por la sociedad, por los padres y por los alumnos. Es una pieza principal en la formación de las generaciones futuras. Y le hemos convertido en un funcionario al que se le piden responsabilidades como a un jefe de sección de un ministerio.

Se aprueban leyes de educación, se reducen o aumentan los alumnos por aula, se dotan presupuestos. La educación no es una política sobre infraestructuras o sobre el crecimiento económico. Es el nervio de la espina dorsal que hace a una sociedad decente.

Propongo un reconocimiento más generoso, más sincero y más respetuoso a este cuerpo de cientos de miles de personas que no serán una referencia para sus alumnos si la sociedad les trata, los tratamos, como meros trabajadores de la cultura.

He leído, he estudiado, he viajado, he transitado por los autores clásicos y modernos en mi recorrido profesional. Pero todo lo importante que he aprendido me lo enseñaron dos maestros, en un pequeño pueblo leridano, hasta que cumplí 14 años. Todo lo demás ha sido guarnición.

Ramón Capell y Ramón Barrull. Así se llamaban.Tenían el orgullo de ser maestros, que no enseñantes, pedagogos o profesores. Maestros a secas y con una gran autoridad. Los dos eran hombres sencillos, de convicciones profundas, solidarios, paradigmas del esfuerzo personal, exigentes y responsables de educar a grupos muy reducidos de adolescentes en aquellos tiempos tan duros de la posguerra en España.

El señor maestro, el señor rector y el señor médico. Tres señores a los que se no se les tuteaba, que se les respetaba, que eran cómplices de todos, que eran una referencia para una sociedad que no estaba imbuida por el dinamismo del mercado y el hedonismo del consumidor.

Un respeto que era compartido por los ignorantes y los cultivados, por los enfermos y sanos, por los que creían o no creían.

Dos maestros que me enseñaron el valor del esfuerzo, del respeto al otro, de la justicia y de la libertad. Para mí fueron dos figuras que me enseñaron a transitar por la vida sabiendo que no se puede pisar a los demás, que mi libertad no puede destruir la del otro, que en el estudio y en los libros se encuentran nuevas vías para tener un conocimiento más matizado del mundo que nos rodea.

Los maestros de antes no eran mejores que los de hoy. Lo que sí que me parece que ha cambiado es la percepción de la sociedad, de los gobiernos, de las familias sobre la función de estos héroes de todos los tiempos.

Ya sé que estos comentarios no son políticamente correctos. Pero me parecen más interesantes que despreciar al maestro, atacar su autoridad, dejarle de lado, quizás porque de lo que se trata es de formar ciudadanos que tengan éxito al margen de otras consideraciones.

Passions de fusta

Amb el retorn a l'escola, retrobo, de propina, una de les meves debilitats: els llapissos de fusta.

Els tecnòcrates com el meu home, us diran que és molt més pràctic el de mines, que si l'altre embruta, que si el "seu" no necessita que se li faci punta, mil aventatges. D'acord.

Suposo que la predilecció pels llapis de grafit -els de tota la vida-és més de caire sentimental: aquell tacte de la fusta, el traç del grafit damunt el paper, l'olor de fusta quan has fet punxa,...

Com amb qualsevol afició, intento disposar-ne d'uns quants a cada espai per on em passejo: el despatxet de casa, el menjador, l'aula, l'estoig, ... en fi, tot un estoc de llapis esperant-me per quan els hagi de menester.
La neura per tenir-ne arreu, però, m'ha dut al per si de cas: en una safateta dins el calaix de l'escriptori, hi tinc una caixa de 12 llapis -sí, sí, ja vaig amb capses tipus lot de les que comprem a les escoles-, que sempre vaig controlant que estigui completeta, no fos cas que anés a buscar-ne un i...no ho vull ni pensar!

Us deixo, vaig a fer deures per demà. Amb llapis, of course!