dilluns, de juliol 14, 2008

El dret al "pataleo"


Em molesta de mala manera la tendència actual a no expressar tristesa o dolor.

L'expressió absurda i sexista de "els homes no ploren" ha passat a un "però tu res de plorar, eh?!", que no entén de sexe, edat, ni situació, i que ho domina tot.

Ja pots estar destrossat i havent rebut per tots cantons, que has de ser fort, mostrar enteresa.
Plorar o mostrar-te trist és quelcom sinònim d'algun tipus de feblesa, d'inferioritat, de falta de superació.

I servidora de vostès n'està fins el capdamunt.

Me'n sortiré, seré feliç, valoro tot allò que tinc i la gent que m'estima.
Però estic trista. I ploro. I hi tinc tot el dret.
Superar dos embarassos fallits en sis mesos no és fàcil i el derecho al pataleo quan no fa ni una setmana de l'últim, és un dret adquirit.
Tota ferida necessita el seu temps. Temps per fer crosta, que més endavant es convertirà en cicatriu.
Amb les ferides del cor passa el mateix.

Com em deia un amic:
-Plora tant com et calgui. Va bé per fer neteja.