Toronto Singles from Mingle2
dilluns, de juliol 30, 2007
divendres, de juliol 27, 2007
La bellesa dura 24hores
L'hibiscus ha florit i l'alegria que això em produeix només la minva saber que la flor dura només 24-48h.
Així doncs, vaig a seguir contemplant-lo.
Bon cap de setmana!
Més fotos, aquí.
dijous, de juliol 26, 2007
Lollypop
Aquesta és una de les cançons que fan que tingui ganes de no saber el poc o molt anglès que sé. La cançó em té enamorada, però la lletra...
En fi, us la deixo. A mi em dóna marxilla. A veure si a vosaltres us posa de bon humor, també.
Salut!
dimecres, de juliol 25, 2007
Barreja d'emocions
Cada vegada que acompanyo ma mare a l'ICO (l'Institut Català d'Oncologia) a Girona, m'envaeix una barreja de sensacions enorme.
D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.
D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".
El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.
Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.
Petons!
D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.
D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".
El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.
Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.
Petons!
dimarts, de juliol 24, 2007
Algú té un llumí?
Sé que amb el post d'avui em guanyaré algunes enemistats, però: M'alegro de la apagada d'ahir. Apa, ja està dit!
No és pas que la fibro m'hagi tornat mala persona de cop i volta i em posi a desitjar-vos mal a cap de vosaltres. És, senzillament, que espero que l'apagada a la capital serveixi per a donar un toc d'atenció a les companyies elèctriques.
Com en moltíssimes altres temàtiques, les autoritats no reaccionen fins que els afectats són ells mateixos o la gent que crida és moooolt nombrosa. I quan passa això? Quan el desastre ocorre a Barcelona.
Al poble on he viscut quasi tota la vida, un d'aquells de costa tranquil·lets al Baix Empordà, això de les apagades és el pa de cada dia. Cada any (sí, sí, que no hi ha hagut any sense apagades, comprovat!), se'n va el llum entre dues i tres vegades. I tu, allà, amb cara de màrtir, sabent que no et servirà de res queixar-te, que ningú farà cas de 7000 habitants d'un poblet del nord-est del país.
A casa, quan començava a ploure o fer tramuntana, a part d'assegurar-nos que les finestres estiguessin ben tancades, la segona ordre del dia era: "i vés a buscar les espelmes que després no les sabrem trobar!"
He viscut tota la infància i la adolescència amb la creença que haver de tenir els llumins i les espelmes a prop per a quan se'n vagi el llum, és d'allò més normal.
Després, però, t'ajuntes amb un de Barcelona que et mira amb cara de pócker quan et sent verbalitzar aquesta afirmació. Això sí, després d'uns quants anys convivint amb la teva realitat, canvia la cara de pócker per la d'indignació.
Així doncs, gent de la capital, indigneu-vos força, a veure si de rebot, hi guanyem tots plegats.
Salut!
No és pas que la fibro m'hagi tornat mala persona de cop i volta i em posi a desitjar-vos mal a cap de vosaltres. És, senzillament, que espero que l'apagada a la capital serveixi per a donar un toc d'atenció a les companyies elèctriques.
Com en moltíssimes altres temàtiques, les autoritats no reaccionen fins que els afectats són ells mateixos o la gent que crida és moooolt nombrosa. I quan passa això? Quan el desastre ocorre a Barcelona.
Al poble on he viscut quasi tota la vida, un d'aquells de costa tranquil·lets al Baix Empordà, això de les apagades és el pa de cada dia. Cada any (sí, sí, que no hi ha hagut any sense apagades, comprovat!), se'n va el llum entre dues i tres vegades. I tu, allà, amb cara de màrtir, sabent que no et servirà de res queixar-te, que ningú farà cas de 7000 habitants d'un poblet del nord-est del país.
A casa, quan començava a ploure o fer tramuntana, a part d'assegurar-nos que les finestres estiguessin ben tancades, la segona ordre del dia era: "i vés a buscar les espelmes que després no les sabrem trobar!"
He viscut tota la infància i la adolescència amb la creença que haver de tenir els llumins i les espelmes a prop per a quan se'n vagi el llum, és d'allò més normal.
Després, però, t'ajuntes amb un de Barcelona que et mira amb cara de pócker quan et sent verbalitzar aquesta afirmació. Això sí, després d'uns quants anys convivint amb la teva realitat, canvia la cara de pócker per la d'indignació.
Així doncs, gent de la capital, indigneu-vos força, a veure si de rebot, hi guanyem tots plegats.
Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)