Quan l'amistat fa vacances

 "Saps què em passa? Que em sento sola. Des que estem de vacances, les meves amigues han desaparegut. I no parlo només de no poder-hi quedar per fer res, no. Però és que no diuen res de res. Durant tot l'any, cada dia ens estem explicant històries, anècdotes, disgustos, demanant consells...però arriba el juliol i, de cop i volta, el no-res. I em fa sentir estranya, perquè jo voldria continuar compartint amb elles el què em passa, xerrant, donant-nos consol,... Però ja no hi són. I tinc por que no tornin. I si això vol dir que ja no hi seran més?"

Evidentment, la vaig intentar consolar, assegurant-li que això és molt comú, que la gent a l'estiu queda menys i fa més la seva, però que hi són, que no passa res, que ja veurà com al setembre tornaran... Però li vaig dir poc convençuda i, el que és pitjor, amb un nus a l'estómac que s'anava fent gran a mesura que anava passant el temps. Perquè a mi també cada any m'envaeix aquesta sensació, però com que estic distreta amb mil històries, no em provoca el malestar que li està provocant a ella. 

Però, ai las! Resulta que aquest any m'ha tocat viure un dels pitjors mes d'agost que recordo de la meva vida, de dies al límit de la sensatesa, de tocar fons amb peus, mans i tot el cos. I aquesta estranya solitud dels estius s'ha fet immensa i m'ha clavat una plantofada a la cara que m'ha ben atuït. Perquè afegir al dolor (literal i d'ànima) que pateixes, el de la solitud, és fotut i desmoralitza. I aquella força que tothom diu que has de tenir quan t'encares  amb segons quines situacions, és només la teva força i tots sabem com la tens a hores d'ara, després de lluitar tant amb ungles i dents.

I tot plegat em porta a una (trista, absurda, inútil?) reflexió en veu alta: què és l'amistat? Quan pots considerar-te amic d'algú? Si la persona desapareix els mesos d'estiu, segueix essent amiga teva? O potser hem confós amistat amb quelcom diferent? Ja us dic ara que no tinc clara la resposta. Perquè pensava que la tenia, però si m'hi baso, resultaria que d'amistats, en tinc ben poques, quasi nul·les. I la perspectiva fa por, pànic fins i tot. I decideixo, com en d'altres temes, fer ulls clucs i no pensar, però em temo que la llavor del neguit, de la decepció, ha quedat plantada.

I no em mal entengueu, que la culpa no és només seva, jo també he callat i no he anat de cara. No he demanat socors, per aquella absurda por a fer-te pesada o aquella concepció (errònia o no) que amb algunes pistes, qui t'estima s'ha d'adonar que van maldades. Potser cal ser més clar o potser cal aprendre, de nou, a viure la vida amb allò que t'ofereix i no ideals absurds que no porten res més que maldecaps.

I com que no vull acabar d'aquesta manera tan fosca la meva tornada al món dels blocs (sóc vintage, què passa?), vull també deixar per escrit com aquesta situació m'ha fet sentir, encara que soni contradictori, una persona profundament afortunada. Perquè qui més hi havia de ser, no només hi ha sigut, sinó que ha tingut una actitud de matrícula i m'ha vestit, calçat, guiat, acompanyat, consolat i estimat d'una manera desmesurada i sense un mal gest, una queixa o una mala mirada, només des de l'amor i les ganes de veure per fi a qui estimes sortir d'aquest pou. Es mereixen un post ( o 10) a banda, però volia fer-los sortir aquí. Realment, sóc una persona afortunada.