Paradisos d'estar per casa

Quan moriré, porteu-me a l'Empordà. Però mentrestant, si em perdo, busqueu-me a Planoles.

Per a mi, Planoles ho és tot. És el bon menjar, el bon dormir i el millor viure. És seure i no fer res, passejar pels seus carrers, fer ruta muntanya amunt. És trobar aquella pau que pensaves perduda, aconseguir el repòs de l'ànima, mentre alimentes els sentits.

A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.

Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.


Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.

De caldos i rutines

Avui he anat a mercat.

Fa un temps, de visita a ca la Zel, vaig llegir que havia fet caldo. Encara que fóssim a ple agost, em van entrar unes ganes immenses de menjar-ne, de manera que vaig estar atabalant l'A. per a què me'n donés la recepta.

Fins avui, però, no havia tingut ocasió de poder anar al Mercat Municipal a buscar-ne els ingredients.
M'hi he emportat l'A, que m'ha assessorat en la meva nul·la i vergonyosa manca de coneixement del món vegetal.
És molt trist, però no sé quina cara fa un nap, un api i tot just començo a saber què és un porro.
Així doncs, millor anar pel món amb el mestre, que em dirà de què n'he de comprar només un o bé tot un manat o si no és època de naps i la patata que cou millor és la de no-sé-quina-variant.

Ha estat prou educatiu, i n'he sortit amb mig quilet de mongetes que estan fent el xup-xup a la cuina mentre escric aquest post.
Hem aprofitat també per comprar el pa a la millor fleca de la contrada, de manera que he marxat a casa amb el cistell ple de coses que feien ensalivar.

Després d'una visita a la carnisseria, nova tanda de classes de tècniques bàsiques de cuina a casa, amb les quatre últimes instruccions per deixar-me sola davant el perill.

La cuina és ara mateix un autèntic mostrari d'olors, amb un conjunt d'aromes que fa que vulguis treure la cullera i cruspir-te els gustos que omplen l'aire.

Mentre, jo sec davant les tecles, amb el brunzit del robot-aspirador fent la seva feina, i l'A barallant-se amb el dibuix d'una fitxa que vull preparar per als meus petits alumnes.

Jocs de matinada

Ja ho sé! Agafem el 9 vermell d'allà, l'ajuntem amb el 8 que tenim i ho afegim al 7 d'allà baix. Ho veus?

Quarts de dues de la matinada.
Fa estona que la son ens ha abandonat a l'A. i a mi.

És ja la 3a partida de Rummy que juguem i de moment la sort ens acompanya. Tot i això, juguem per diversió i quan mon pare es queda travat sense saber com aprofitar el 3 groc que té a la mà, busquem entre tots una combinació per col·locar "la peça maleïda".

Frueixo. Miro al meu voltant i hi veig gent que m'estimo passant-ho bé. I això augmenta la sensació de benestar que fa estona que m'envaeix.

Aviat serà hora de plegar veles -ens queda prop de 3/4 d'hora de camí fins a casa- i vull aprofitar els últims moments de la partida.

M'adono que, de nou, la millor vetllada ha arribat de manera improvisada. No pensava quedar-me ni a sopar i estic gaudint d'una estona única d'aquelles que et queden gravats al disc dur de la memòria.

Quan ens acomiadem, ens queda el regust amarg del dubte: serà tan divertit la pròxima vegada?

El dret al "pataleo"

Em molesta de mala manera la tendència actual a no expressar tristesa o dolor.

L'expressió absurda i sexista de "els homes no ploren" ha passat a un "però tu res de plorar, eh?!", que no entén de sexe, edat, ni situació, i que ho domina tot.

Ja pots estar destrossat i havent rebut per tots cantons, que has de ser fort, mostrar enteresa.
Plorar o mostrar-te trist és quelcom sinònim d'algun tipus de feblesa, d'inferioritat, de falta de superació.

I servidora de vostès n'està fins el capdamunt.

Me'n sortiré, seré feliç, valoro tot allò que tinc i la gent que m'estima.
Però estic trista. I ploro. I hi tinc tot el dret.
Superar dos embarassos fallits en sis mesos no és fàcil i el derecho al pataleo quan no fa ni una setmana de l'últim, és un dret adquirit.
Tota ferida necessita el seu temps. Temps per fer crosta, que més endavant es convertirà en cicatriu.
Amb les ferides del cor passa el mateix.

Com em deia un amic:
-Plora tant com et calgui. Va bé per fer neteja.

Compte amb el cap!