Aprendre

Aquests dies en què el dolor no em deixa viure, aquesta cançó de'n Lluís Llach m'ajuda a no ensorrar-me.
Us la deixo. Evidentment, tot el text, drets, etc són ben seus!

APRENDRE

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

© Edicions l'Empordà

Et miro i dorms

Sóc una d’aquelles persones que, per desgràcia, pateix d’insomni. Aquest mal, que fa temps que m’acompanya, m’ha comportat sempre més penes que no pas alegries. Però m’ha permès, d’altra banda, gaudir d’un petit-gran plaer a diari: el d’observar l’home a qui estimo respirar profundament mentre dorm.

Tots el que en una ocasió heu gaudit d’aquest plaer compartireu amb mi el benestar que comporta posar-lo a la pràctica. De cop i volta, una onada de tendresa i protecció t’envaeix i voldries abraçar aquella persona ben fort si no fos que això la despertaria i trencaria, per tant, la màgia d’aquell instant. I decideixes, com jo, acontentar-te amb el fet d’observar-lo mentre l’acaricies suaument als cabells tot pensant com n’ets de feliç al seu cantó. Al cap d’una estona, i quan notes que la son torna a visitar-te, t’estires al seu costat i aprofites, aleshores sí, per passar-li el braç en forma d’abraçada, quedant-te així, adormida dolçament.

Una passejada pel Parc del Migdia

Per aquells que no coneixeu Girona, el Parc del Migdia és un d’aquells espais verds que apareixen de sobte entre l’asfalt de la teva ciutat. És una mena d’oasi de tranquil·litat on el soroll, les presses i el ritme frenètic de la vida diària queden aparcats.

Tot i estar-ne profundament enamorada, sovint caic en el parany d’allò que ens passa amb el que ens envolta: de tant tenir-ho al cantó, oblidem la seva existència.

Un dia, però, camí de vés a saber on, et trobes creuant el pont que travessa el parc, quan t’adones de la remor de l’aigua, i decideixes aplaçar les obligacions i sucumbir als seus encants. El primer que fas, és relaxar-te observant l’aigua del llac artificial que el presideix. Tanques, segurament, els ulls, per escoltar el soroll de l’aigua movent-se, fins que unes rialles d’infant et desperten de la teva letargia. Són les criatures que riuen, salten i es gronxen a la zona de jocs infantils. Pocs metres més enllà, algunes parelles passegen cotxets, mentre d’altres aprofiten per llegir el diari en un dels bancs que voregen el caminet de sorra.

La meva zona, preferida, però, està per arribar: la gran esplanada de gespa que envolta tot el llac. I és que un dels grans plaers que ens proposa aquest lloc és, precisament, el de gaudir del no-res estirat o assentat en aquesta gran catifa verda que s’estén fins a peu d’aigua. Allà la “població” varia segons l’horari: hi trobem des d’estudiants aprofitant l’hora d’esmorzar, a parelles fent moixaines, passant per l’executiu que vol prendre el sol entre reunió i reunió. El cap de setmana, però, és pràcticament monopoli familiar i s’omple de criatures jugant a pilota amb els seus pares o fent les primeres passes en aquest món tan complicat.

En cas que l’excés de companyia t’angoixi, pots escollir aleshores entre dues variants. La primera, la d’aïllar-te a la cafeteria del parc, on prenent-te un refresc pots distreure’t observant la gent que s’hi congrega. La segona, sovint oblidada pel visitant, és la d’endinsar-te en els camins i caminets que, com si fossin branques del primer, et porten a l’altra banda del parc, tot envoltant petits jardins de plantes diverses. En cas que la teva visita sigui a l’estiu, potser podràs gaudir encara d’un dels concerts a la fresca que s’hi sol organitzar.

Al cap i a la fi, algú podria dir que és només un parc, però això el converteix en un dels elements d’aquest blog: una d’aquelles petites meravelles que fan la vida una mica més fàcil.

Estrenar mitjons

Després d’una llarga temporada sense escriure-us, torno amb tota una bateria de nous plaers per compartir. Avui començo per un dels que encapçala la meva llista de favorits: estrenar mitjons. És un plaer que podríem classificar d’íntim, ja que difícilment algú s’adonarà que els mitjons que portem avui són diferents dels del dia anterior o dels de demà. Amb tot, això encara li dóna un aire més especial.

Deixeu-me confessar, abans de seguir, la meva debilitat per aquesta peça de roba. En tinc de tota mena i teixits: d’estiu, d’hivern, amb dibuixos, de mil colors, llargs, curts, ... Sovint, però, i com em passa amb la resta del vestuari, em costa estrenar la roba que m’acabo de comprar. És com si el fet de tenir-lo a l’armari, impol·lut, amb la seva etiqueta encara penjant, li donés un aire de superioritat respecte la resta de peces que hi ha penjades. D’aquí la recança de desproveir la nova adquisició d’aquesta diferenciació respecte la resta. No obstant, el desig d’estrenar-lo acaba essent major i arriba el moment en què te’ls poses i surts al carrer amb l’alegria de saber que estrenes roba nova.

I puges a l’autobús i et mires els peus buscant la confirmació de la teva alegria: són preciosos, són nous i són teus!

I el millor, per a mi, encara està per arribar. Arribo a la feina, i un dels meus petits alumnes se m’acosta i em diu:

- Aquests mitjons són nous, oi?

- Sí. T'agraden?

- Són molt guais.

I ens mirem somrient, contents de saber-nos diferents de la resta. Tots dos compartim el secret que fa, d'aquell, un dia especial.

Una dutxa calenteta en temps de tardor

Com diuen els savis, "la vida no s'atura" i quasi sense avisar, de cop ha arribat la tardor. I amb ella també ha arribat la fresca que no esperes, acostumada als càlids dies d'estiu, i que es tradueix en aquella sensació de desprotecció davant d'una natura canviant. I et trobes fora de casa, indefensa davant un fred que no esperaves i que la jaqueta amb què has sortit no pot evitar que t'entri dins el cos. I et passes el dia desitjant arribar a casa i permetre't un d'aquells plaers que, deixeu-m'ho confessar, més m'agrada: una dutxa amb l'aigua ben calenta. Sentir com els rajos d'aigua van abraçant cada racó del teu cos i de cop i volta una sensació de plaer t'envolta, és el millor remei a aquests nous temps de fred que s'acosten. Una mena de recompensa a les hores que has passat fora lluitant contra els elements, ja siguin els de la natura, com els que la pròpia vida porta a cada pas.