Avui és el Dia Mundial de la Fibromiàlgia.Això dels dies mundials ho he trobat sempre una enorme bestiesa. M'imagino algú amb un calendari a la mà dient: "i avui...el Dia Mundial de l'Escudella i Carn d'Olla, tomaya!". En fi.
Amb tot, si el fet que sigui el Dia Mundial, suposa que es parli un xic d'aquesta malaltia i que una sola persona en tot el país es sensibilitzi amb els malalts que la pateixen, ja haurà fet el fet.
Com ja sabeu, tinc fibromialgia. Aquesta companya toca-nassos fa uns quants anys que m'acompanya i avui, aprofitant que n'és el Dia Mundial, en volia tornar a parlar.
Ja us he dit altres vegades, com n'arriba a ser de desconeguda aquesta malaltia. Ja per començar, el diagnòstic és tot un circ: o bé tarden anys en saber què tens -crec que en el meu cas varen ser 2 o 3- o bé te la diagnostiquen com qui res, sense investigar si allò que tens és reuma, artritis o vés-a-saber-què.
Ara, des que sóc mare -des de tan bon punt vaig saber que estava embarassada,- he anat descobrint un nou món: la fibromialgia i la maternitat!
Diuen que un dels desencadenants de les crisis de dolor, són el canvis hormonals. I això, en una dona, és com condemnar-te a trobar-te malament, com a mínim, un cop al mes (ja m'enteneu).
Així doncs, quan vaig assabentar-me que estava embarassada, vaig ser la dona més feliç del món. Però alhora, va sorgir la gran pregunta: i ara què? Perquè amb l'A havíem parlat moltes vegades de com ens ho faríem per tirar endavant una criatura amb la meva malaltia, però mai de com seria dur-la durant l'embaràs. Sabia que l'únic calmant amb què pots medicar-te durant la gestació és el Paracetamol i això, amb algú que ha hagut d'estar amb tractament amb opiacis per seguir endavant, sona a poc, a molt poc.
Per sort, tot i l'embaràs difícil que vaig tenir, la fibro va donar-me força treva i, a banda del mal de ronyons, no va haver-hi contractures ni altres dolors.
Després de parir, però, i aproximadament al cap d'un mes, el teu cos diu que ja ha tornat a la normalitat. I en tu, la normalitat, és la fibro. I ha tornat, i de quina manera!
En aquests quasi 7 mesos he tingut unes quantes crisis petites i 3 crisis fortes, més que fortes, brutals, la última fa ben pocs dies.
El dia del meu aniversari, per exemple -fa una setmana-, vaig passar-me'l al llit, plorant de dolor i maleint la malaltia que no deixava gaudir d'un dia com aquest amb la gent que m'estimo.
És dur veure com no pots cuidar-te de la personeta que et té el cor robat. I et sents mala mare, que no estàs donant a la M tot allò que es mereix.
Però l'A et recorda que no es tracta de quantitat, sinó de qualitat. I que si avui només pots fer-li moixaines estant ajaguda, potser demà ja et podràs aixecar i abraçar de nou la M, gronxar-la, agafar-la a coll i tot allò que a ella (i a mi) li agrada tant.
