Calidoscopi

Au, vinga, amunt!

2011-01-08T21:55:00.004+01:00

De vegades, tot plegat costa. La vida va fotent-te mastegots un rere l'altre. I tu, allà, qual "tentetieso" (que en català és un "saltamartí" però ho trobo més visual en castellà), aguantant estocades una rere l'altra, recuperant-te i aixecant-te un cop, i un altre, i un altre.

I quan creus que ja no pots més, que ja has rebut massa, que plegues, que llences la tovallola, allà està ella: aquella mirada, aquell "mama!" que et fa fondre, aquell petó tan sonor, aquella innocència, aquell...

La M, i rere ella, l'A, a qui, tot no agradar-li el Llach (com és possible?!) fa seva la cançó "Tinc un clavell per a tu", amb el seu esforç, el seu optimisme, el seu suport,...

Jo no tinc un clavell, tinc un ram de vida, de joia, d'esperança.

Em fa mal tot (Dia Mundial de la Fibromiàlgia)

2010-05-12T07:53:00.006+02:00

Avui és el Dia Mundial de la Fibromiàlgia.

Això dels dies mundials ho he trobat sempre una enorme bestiesa. M'imagino algú amb un calendari a la mà dient: "i avui...el Dia Mundial de l'Escudella i Carn d'Olla, tomaya!". En fi.

Amb tot, si el fet que sigui el Dia Mundial, suposa que es parli un xic d'aquesta malaltia i que una sola persona en tot el país es sensibilitzi amb els malalts que la pateixen, ja haurà fet el fet.

Com ja sabeu, tinc fibromialgia. Aquesta companya toca-nassos fa uns quants anys que m'acompanya i avui, aprofitant que n'és el Dia Mundial, en volia tornar a parlar.

Ja us he dit altres vegades, com n'arriba a ser de desconeguda aquesta malaltia. Ja per començar, el diagnòstic és tot un circ: o bé tarden anys en saber què tens -crec que en el meu cas varen ser 2 o 3- o bé te la diagnostiquen com qui res, sense investigar si allò que tens és reuma, artritis o vés-a-saber-què.

Ara, des que sóc mare -des de tan bon punt vaig saber que estava embarassada,- he anat descobrint un nou món: la fibromialgia i la maternitat!

Diuen que un dels desencadenants de les crisis de dolor, són el canvis hormonals. I això, en una dona, és com condemnar-te a trobar-te malament, com a mínim, un cop al mes (ja m'enteneu).

Així doncs, quan vaig assabentar-me que estava embarassada, vaig ser la dona més feliç del món. Però alhora, va sorgir la gran pregunta: i ara què? Perquè amb l'A havíem parlat moltes vegades de com ens ho faríem per tirar endavant una criatura amb la meva malaltia, però mai de com seria dur-la durant l'embaràs. Sabia que l'únic calmant amb què pots medicar-te durant la gestació és el Paracetamol i això, amb algú que ha hagut d'estar amb tractament amb opiacis per seguir endavant, sona a poc, a molt poc.

Per sort, tot i l'embaràs difícil que vaig tenir, la fibro va donar-me força treva i, a banda del mal de ronyons, no va haver-hi contractures ni altres dolors.

Després de parir, però, i aproximadament al cap d'un mes, el teu cos diu que ja ha tornat a la normalitat. I en tu, la normalitat, és la fibro. I ha tornat, i de quina manera!
En aquests quasi 7 mesos he tingut unes quantes crisis petites i 3 crisis fortes, més que fortes, brutals, la última fa ben pocs dies.
El dia del meu aniversari, per exemple -fa una setmana-, vaig passar-me'l al llit, plorant de dolor i maleint la malaltia que no deixava gaudir d'un dia com aquest amb la gent que m'estimo.

És dur veure com no pots cuidar-te de la personeta que et té el cor robat. I et sents mala mare, que no estàs donant a la M tot allò que es mereix.
Però l'A et recorda que no es tracta de quantitat, sinó de qualitat. I que si avui només pots fer-li moixaines estant ajaguda, potser demà ja et podràs aixecar i abraçar de nou la M, gronxar-la, agafar-la a coll i tot allò que a ella (i a mi) li agrada tant.

Coca de forner de sucre, anís (i pinyons)

2010-03-20T08:43:00.007+01:00

Ras i curt: no m'agrada cuinar.

M'agradaria que m'agradés, però no és així. Em meravella la gent que, com l'A., busca receptes per posar en pràctica, o el meu pare, que amb els 4 ingredients que troba al rebost, et fa un menjar per llepar-se'n els bigotis.

Jo sóc incapaç de sortir de la verdureta bullida i el tall a la planxa, i no trobo cap plaer en cuinar-ho.

Amb tot, he descobert un tema culinari que m'apassiona: els postres.
Vaig començar transformant la típica i tòpica coca de iogurt en un pastís d'aniversari de sara i trufa i poc a poc he anat afegint d'altres varietats.
Ara mateix, un plat em té fascinada: la coca de forner amb sucre, anís i pinyons.

És senzillísima de fer, i el resultat és exquisit. A més, si compares el què et costa a tu fer-la (sumant el preu dels ingredients i el del consum elèctric) et surt mooooooolt més econòmic que comprar-la a la fleca. Un dia haurem de parlar com arriben a ser de cares coques i similars a les fleques.

Us deixo el llistat d'ingredients i les instruccions per a si algú de vosaltres s'anima. Veureu que són un xic diferents del vídeo de Cuines que, si me'n surto, us adjunto.

Així és tal i com jo la faig:

Ingredients per a una coca mitjana:
-250 gr farina força
-5 gr sal
-140 ml aigua
-13 gr oli
-5 gr llevat fresc
-sucre
-anís
-pinyons

Instruccions:

-Posem tots els ingredients a l'amassadora -o ho amassem manualment- afegint-hi l'aigua poc a poc i ho amassem durant 12 minuts.
-Ho deixem reposar 45 minuts-1hora, en un bol tapat amb un drap en un lloc resguardat de corrents d'aire.
-Li donem forma de barrot (veieu el vídeo del programa cuines que us enllaço)
-Ho deixem reposar damunt una safata tapada amb un drap fins que dobli el volum (en el meu cas, 1h30min)
-Ho aplanem donat-li forma de coques (de nou, mireu-vos el vídeo que ho explica d'allò més bé), hi afegim l'oli i ho deixem reposar 1/2 horeta més.
-Pre-escalfem el forn a 220º , escampem el sucre i els pinyons (jo no n'hi poso, perquè a l'A i a mi no ens agraden) damunt la coca i cap a coure!
-Ho coem a la mateixa temperatura i amb escalfor a dalt i a baix durant uns 10 minuts o fins que veiem que el sucre ha caramaletizat.
-Tan bon punt ho traiem del forn, hi afegim un rajolí d'anís.

Apali, bon profit!

Una experiència indesitjable

2010-03-11T09:31:00.010+01:00

Faig la llista de la compra: mantega, formatge, llet, ...Tot allò que hi havia a la nevera, s'ha de llençar.

Però aquesta és la conseqüència de la nevada que menys m'importa. I és que aquesta nevada m'ha suposat viure una experiència dura, molt dura.

Dilluns vàrem arribar a casa els meus pares, a Torroella de Montgrí, prop de les 11 del matí. Havíem de fer quatre gestions un xic urgents al poble i com que a Girona nevava molt feblement, vam decidir anar-hi.
Just un parell de pobles abans d'arribar-hi, ja vam veure que la situació allà era del tot diferent: tot estava completament nevat i la neu queia amb volves molt més grosses i amb molta més força en aquella zona que no pas a Girona.

Ens va costar arribar (ens va patinar el cotxe pocs quilòmetres abans d'entrar al poble), però almenys ja érem "a casa". La nevada era intensa, i vam descartar fer cap gestió. Per sort, a dins hi havia la calefacció posada i, vist amb la calefacció posada, feia goig i tot, aquell bé de Déu de neu!

Aviat, però, van arribar les notícies que començaven a complicar la cosa: la carretera estava intransitable, ens caldria passar la nit allà. De nou, i pensant encara que disposaríem dels beneficis de la llum, ens vam disposar a viure-ho com una aventura més.

Però tot allò bo s'acaba, i a les 4 de la tarda, després de preparar el berenar de la M, se'n va anar la llum. Ensurt general, començar a treure espelmes i "bé, caldrà rentar els plats amb aigua freda. Sobreviurem".

Passades 3 hores, estàvem pelats de fred i amb la moral una mica decaiguda. El Servei d'Atenció al Client d'Endesa ens donava llargues i acabaven tallant la comunicació quan els demanàvem que ens donessin alguna estimació de la durada.

Primera nit a la llum de les espelmes. Fem una mini-porra sobre quan tornarà l'electricitat. L'A., optimista de mena, diu que a mitjanit segur que ja la tindrem aquí.
De moment, la nena dorm tranquil·la, després de cruspir-se una farineta escalfada al caliu de dues espelmes posades de cantó.

L'endemà al matí -dimarts- la cosa seguia igual. Feia un fred que pelava, però brillava el sol i amb la quantitat immensa de neu que hi ha al patí del darrere, vaig decidir fer un ninot. El gruix és ben bé d'uns 30-40 cm, o sigui que tinc material de sobra i em queda un individu de quasi la mateixa alçada que jo.

Els homes -molt prehistòrica la cosa, ho sé- surten a comprar quatre aliments per poder sobreviure, mentre a casa ens quedem la M, ma mare que va en cadira de rodes i no pot sortir, i jo. Estem glaçades, però on toca el sol, sembla que t'escalfis una mica i tot.

Al cap de poca estona, ens arriben més males notícies: si seguim gaire més sense llum, tallaran l'aigua. Avisem a tothom que podem i omplim tots els cossis, cubells i palanganes que trobem.
Efectivament, cap a mitja tarda, ens quedem també sense aigua.

La situació comença a ser angoixant. Tenim fred, un fred horrible. La nena està neguitosa i no entén res. Té les mans glaçades i entre tots plegats, fem el què podem per a què estigui com més bé, millor. No sabem res ni podem contactar amb ningú, ja que tampoc funciona el telèfon. Cap al tard veiem a ma germana, ha aconseguit sortir de casa gràcies a un 4x4 i molta paciència, ja que al seu poble -al cantó del nostre- la neu els arriba més amunt dels genolls. El seu cotxe està travessat al bell mig del carrer. Les notícies diuen que les carreteres encara estan força intransitables i per tant, ens hem de quedar.

A mi em domina l'angoixa. Tinc fred, em sento cansada i no veig la sortida a tot plegat. L'A. ja no està tan optimista i ens n'anem al llit segurs que allò encara ha de durar.

Dimecres, tercer dia d'aïllament torroellenc, ens vam despertar amb un cel que, tot i que la previsió, segons ens havien dit, era de sol, està ben ennuvolat. El fred era intens i la sensació de cansament i de saturació, anava en augment. Segons diuen, no hi ha hora ni data de tornada de la llum i tant l'A, com jo -i pel neguit que mostra, també la nena- tenim ganes de tornar a casa. Sentim a dir que la circulació està millor i decidim marxar prop de la 1 del migdia. Mon pare i un veí han netejat la sortida del pàrquing amb unes pales i al cap d'una hora, arribem per fi a casa. El paisatge era esplèndid, però les ganes de fer fotos m'han marxat uns quants dies abans.

Ens n'hem anat amb l'angoixa de deixar els meus pares desemparats. Sense llum, ni aigua, ni comunicacions com Déu mana. Per sort, al cap d'unes hores ens truquen per dir-nos que ja ha tornat l'electricitat- que no l'aigua- i ens posem a plorar d'alleujament.

L'A diu que el text que m'ha sortit és massa dramàtic, però així és com vaig viure-ho jo. Per a mi, han estat dos dies de sentiments contradictoris: d'una banda, desesperació i angoixa per la situació precària en què ens trobàvem; de l'altra, estimació, caliu i solidaritat com poques vegades havia percebut.

Per sort, el mal gust de boca, aviat haurà desaparegut.

Sanitas em vol estafar

2010-01-15T21:51:00.007+01:00

Tinc una filla de poc més de dos mesos i mig.

Dimarts al vespre va pujar-li la febre i dimecres al matí, en veure que no li remetia amb medicació, vam dur-la al metge.
Vàrem anar a Urgències d'una de les Clíniques que ens cobreix la mútua (tant la nena com jo som de Sanitas). Allà, la pediatra va decidir -després d'explorar-la i fer-li analítiques- que calia ingressar. Desconeixien l'origen de la infecció i volien tenir-la en observació i tractament a la clínica, donada la seva curta edat.

Hem estat ingressats allà des d'aleshores i la nena sembla que respon bé al tractament (uns antibiòtics d'ampli espectre que li subministren per la via que porta al bracet).

Imagineu-vos la nostra sorpresa i decepció quan aquest matí de divendres ens comuniquen, des de l'administració de l'hospital, que la mútua es nega a pagar més l'estada de la nena a la clínica. Al·leguen que només cobreixen casos d'urgència i que aquesta no pot superar el període de 3 dies d'hospitalització. Hem parlat amb tots i cadascun dels comercials i supervisors que ens han agafat el telèfon i només un ha sabut donar-nos-en el motiu: un suposat període de carència que té la criatura.

He revisat la lletra grossa i petita de la meva pòlissa i hi queda ben clar que, en cas de provenir d'una altra mútua- com és el meu cas- s'anul·len les carències. A més, tot i que no fos així, com pot tenir antiguitat de més d'un any una criatura de només dos mesos i mig? En quin país de mones vivim en què es nega la hospitalització a un infant?

La nena, evidentment, seguirà a la Clínica, i s'hi estarà fins que els metges ho considerin pertinent. Però, per desgràcia, tindrà uns pares que, a banda d'estar preocupats per ella, ho estan per haver de pagar una factura que no té raó de ser.

Edito dilluns 18 per dir-vos que, després d'haver presentat una reclamació a les "altes esferes" de Sanitas, aquest migdia ens han trucat comunicant-nos que la mútua cobria l'estada sencera de la nena a la Clínica.
GRÀCIES A TOTS PEL VOSTRE SUPORT

Petita meravella

2009-11-04T13:31:00.005+01:00

Jo no sóc jo. He mutat.

Però no patiu, que la mutació ha estat a fi de bé, i ara sóc una persona molt millor de com era.

Els meus sentits s'han aguditzat i la meva oïda, per exemple, és capaç de distingir el més mínim so produït uns quants metres més enllà.

No només això, sinó que a més, envia la senyal d'alerta al cervell, que activa els ulls de visió nocturna, que es disposen a escodrinyar el petit habitacle situat als peus del llit.

L'olfacte no es queda enrere, i tota jo m'he convertit en una mena de dona amb super-poders que detecten les més minses variacions al meu entorn.

I tot plegat és fantàstic. I ho és perquè no hi ha altre meravella al món comparada amb la que ara mateix dorm a dos metres d'on estic escrivint.

Una coseta petita, d'ulls curiosos, que tot ho vol veure, tot ho vol tastar.
Una persona que fa que la resta no tingui importància, que per un somriure seu aixecar-te cada tres hores no sigui una molèstia ni res semblant.
Un petit miracle que fa quinze dies que m'ha canviat la vida i dóna un nou sentit al llevar-se cada matí.

Declaració d'intencions

2009-07-18T13:52:00.003+02:00

Ja sé que darrerament us tinc una mica abandonats i que no escric res. Prometo un post com Déu mana ben aviat.
De moment, un magnífic discurs de Cyrano de Bergerac en la millor versió que se n'ha fet mai. Gallina de piel!

Com formar un delinqüent. DecàLeg d'Emilio Calatayud

2009-06-22T10:28:00.004+02:00

I no fa falta dir res més:

DecàLeg. Emilio Calatayud

View more OpenOffice presentations from aboix25.

I a vegades ens en sortim

2009-05-31T09:44:00.004+02:00

A vegades una cançó et toca la fibra. Te la toca perquè et sembla ben bé que pensessin en tu quan van fer-ne la lletra.

Aquests mesos em passa amb dues cançons del mateix grup, els Manel. Són una d'aquelles descobertes que fa l'A. de tan en quant. De sobte, un dia, et diu: Escolta't aquest grup, són bons!
I l'escoltes i, en la majoria dels casos, té raó.

Les dues cançons que m'acompanyen els últims mesos són "Corrandes" i "Ens en sortim" i el motiu que fa que les lligui totes dues, el meu embaràs.

M'he passat mesos sense gosar fer-ho públic al bloc, patint constantment per haver-vos de dir que, altre cop, ha anat malament.

Però no ha estat així. De moment, i passats quasi 5 mesos de gestació, la nena està bé, i creix i es belluga tal i com ho hauria de fer.

I començo a pensar que potser sí. Potser malgrat les pèrdues i el repòs els tres primers mesos, l'analítica que denotava alt risc de malformació, i la posterior amniocentesi per descartar-ho, tots els plors i patiments que hem experimentat, han valgut la pena.

Ens ha costat molt, hem hagut de patir encara més, però començo a pensar que els Manel tenen raó i potser Ens en sortim.

Us deixo les "Captatio Benevolientae (Ens en sortim)"

(Re)Descobrir Catalunya: capítol 1. El Baix Empordà

2009-01-26T19:36:00.009+01:00

A moltíssima gent li agrada viatjar. Jo no sóc una d'elles.

A mi, doneu-me la tranquil·litat i seguretat d'allò conegut i seré feliç.

Els calés tampoc hi acompanyen i la única sortida transfronterera que he fet va ser la lluna de mel.

Amb tot, les ganes d'anar-me'n al carajo són fortes i acabo llançant-me a l'aventura, en allò que l'A i jo hem acabat per batejar com (Re)Descobrir Catalunya.
Tot just hem fet les primeres etapes, i ens queda molt per recórrer, però els pobles que hem visitat, no ens han decebut gens.

Per començar, ens hem fet nostre allò de "conèixer casa teva" i hem recorregut uns quants pobles del Baix Empordà.
És una terra que conec i estimo després d'haver-hi viscut quasi vint anys, però com passa sempre amb allò que tens al cantó de casa, hi ha racons que encara no havia visitat.

La plaça de Monells és una de les places de poble més plàcides que recordo. Té dues terrasses de bar, a banda i banda, on prendre un refresc a mitja tarda mentre el sol t'acarona els cabells.
Un parell de gats potser us facin companyia, i s'estirin a fer la migdiada als vostres peus. De fons, el so del campanar marcant les hores i els ocells jugant a atrapar-se damunt dels vostres caps.
Així que, si teniu ganes d'una tarda de calma, la plaça de Monells és el vostre destí ideal.

Plaça de Monells

D'altra banda, diria que han estat un centenar i segur que em deixaria les vegades que he estat a Ullastret. I cada vegada que hi vaig m'hi sento bé, calmada, amb la seva plaça emmurallada on veure les criatures jugar, gent asseguda a la terrassa xerrant i avis passant l'estona mentre ho contemplen tot plegat.

I si publiquessis alguna cosa?

2008-12-21T21:56:00.009+01:00

L'A. m'esbronca, en Pep es pensa que faig un concurs a veure qui dels dos publica menys i l'Escubi em truca preocupada en veure que no dic res de res.

"No, no em ve de gust", "Què coi vols que hi posi?" o "Aviat escriuré alguna cosa" han estat les respostes més comuns al seu interrogatori sobre la meva absència blocaire.

La veritat, ras i curt, és que no he estat bé. De fet, no n'estic encara, però comencen a motivar-me algunes coses, i això ja és molt.

Perquè per a mi el pitjor ha estat la indiferència, el veure que caus en aquella sensació de "total, per què fer res?" que fa que tot plegat no et faci ni fred ni calor.

I s'acosta el vostre aniversari, el Nadal i tota la pesca, i a tu no et motiva res.

I l'A. ha d'arremangar-se i buscar mil propostes que et puguin fer il·lusió.

I arriba un dia en què, no saps ben bé perquè, acabes assumint que, amb ganes o a desgrat, els dies passen.

I que millor afrontar l'any que comença amb desitjos i esperances, que sempre hi ha un xic de sol, entre tant núvol.

De piscines i bombolles

2008-11-11T12:27:00.008+01:00

Ja sabeu que jo això d'anar al gimnàs, ho faig per obligació. Si no fos per la malaltia, us ben asseguro que les meves visites a aquest local es veurien reduïdes a entre zero i cap, com diu un bon amic meu.

Trobo que hi ha mil activitats molt més divertides o amenes que el passar-te una horeta suant la cansalada amb el monitor de torn cridant com un esparverat.

Però no em queda altre remei i ja em veieu, tres dies la setmana, llevant-me a hores en què no estan posats ni els carrers per poder anar a fer quatre piscines.

Amb els ulls plens de lleganyes, entro a l'aigua, refotudament freda per a ser una piscina climatitzada i em poso en posició: mirada fixa al sostre, per no perdre el nord, i punt de referència de fi de trajecte controlat, no fos cas que amb una braçada, acabéssim col·lisionant amb el marge final de la piscina i ens tranquéssim el cap o la mà.
A més, caldrà controlar no desviar-se massa del tros de carril que ens pertoca, ja que aquestes hores salvatges, quasi sempre ens toca compartir-lo amb algun altre enlleganyat, la majoria oficinistes, que aprofita l'hora de 7 a 8 del matí per posar-se en forma (Cosa que no entenc: tu que no hi estàs obligat, aprofita i dorm una hora més, home!).

Peripècies a banda, acabo fent els meus llargs de piscina, i aleshores arriba la meva recompensa: amb una cara de satisfacció total, m'endinso al jacuzzi.
A aquesta hora no hi ha ni una ànima i puc estar-me en remull fins quedar com una pansa arrugada.
Amb cada bombolla, desapareix una de les neures, dels neguits, de les pors. És com si de cop i volta, tot es tornés més suau, més suportable, més relatiu.

Al cap de poc, però, torna a tocar posar els peus a terra i la realitat s'imposa tal com és. Amb el temps just, arribaré a casa, esmorzaré i sortiré volant. M'espera tot un dia de classes, de mals entesos i males educacions. Sort que al cap de res tornen les bombolles...

Retalls

2008-10-21T09:00:00.002+02:00

Tots tenim aquella cançó, aquella olor, aquella imatge que fa que, quan hi pensem, ens posem melancòlics, alegres, romàntics...

Jo gaudeixo de més aviat poca memòria. Sóc un desastre recordant cites que he contret i, si no fos, per l'A i la pissarra que tenim a l'entrada de casa, oblidaria més d'un compromís.
Però vés a saber ben bé perquè, hi ha alguns versos, algunes paraules, que m'acompanyen sempre i que rebroten a la memòria i als sentits sempre que les necessito.

En moments com aquest, en què tot plegat costa de pair, em vénen el cap, immediatament, aquestes paraules:

"De vegades ens perdem sense moure'ns de casa. Sense moure'ns de nosaltres mateixos. Això ha estat un malson. Passa't lentament la mà pel front. Tanca els ulls, si cal. Esborra'l."

Miquel Martí i Pol-De vegades ens perdem sense moure'ns de casa(Del llibret Espai pel somni)

"Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà. Aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal."

Lluís LLach-Aprendre

T'has equivocat!

2008-10-19T14:27:00.011+02:00

Divendres, en Pep -que m'estima massa- va escriure un mail preciós sobre mi, parlant sobretot del fet que tingui ganes de somriure malgrat tots els contratemps que arrossego i acumulo.

Hi deia coses tan dolces que no goso ni transcriure-les, d'una banda per la vergonya que em fa i, per l'altra, perquè crec que, bàsicament i com diria el mític Zinc Piritione: "T'has etivocat".

Jo de campiona no en tinc res.

Jo sobrevisc, i prou. I bàsicament ho faig perquè sé que no hi tinc altre remei. Perquè entre moltes altres coses sóc una covarda, algú amb una por tan gran a la mort que ni suïcidar-se gosaria.

Sóc una ploramiques, una indecisa i una queixaire (hi ha qui diu que van fer el Barrufet Rondinaire inspirant-se en mi!).

Tot em fa por, sóc un nervi que s'angoixa per tot i es passa el dia pensant si no podria haver-ho fet millor.

Sóc algú que, tot i tenir les idees molt clares, no gosa dir-les o, si ho fa, busca l'aprovació dels demés, no fos cas que féssim el ridícul.

I sí, de vegades somric; però és perquè algú, amb una paciència infinita, s'ho manega per fer-me riure.

Paradisos d'estar per casa

2008-09-18T19:04:00.006+02:00

Quan moriré, porteu-me a l'Empordà. Però mentrestant, si em perdo, busqueu-me a Planoles.

Per a mi, Planoles ho és tot. És el bon menjar, el bon dormir i el millor viure. És seure i no fer res, passejar pels seus carrers, fer ruta muntanya amunt. És trobar aquella pau que pensaves perduda, aconseguir el repòs de l'ànima, mentre alimentes els sentits.

A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.

Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.

Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.

De caldos i rutines

2008-09-06T13:20:00.005+02:00

Avui he anat a mercat.

Fa un temps, de visita a ca la Zel, vaig llegir que havia fet caldo. Encara que fóssim a ple agost, em van entrar unes ganes immenses de menjar-ne, de manera que vaig estar atabalant l'A. per a què me'n donés la recepta.

Fins avui, però, no havia tingut ocasió de poder anar al Mercat Municipal a buscar-ne els ingredients.
M'hi he emportat l'A, que m'ha assessorat en la meva nul·la i vergonyosa manca de coneixement del món vegetal.
És molt trist, però no sé quina cara fa un nap, un api i tot just començo a saber què és un porro.
Així doncs, millor anar pel món amb el mestre, que em dirà de què n'he de comprar només un o bé tot un manat o si no és època de naps i la patata que cou millor és la de no-sé-quina-variant.

Ha estat prou educatiu, i n'he sortit amb mig quilet de mongetes que estan fent el xup-xup a la cuina mentre escric aquest post.
Hem aprofitat també per comprar el pa a la millor fleca de la contrada, de manera que he marxat a casa amb el cistell ple de coses que feien ensalivar.

Després d'una visita a la carnisseria, nova tanda de classes de tècniques bàsiques de cuina a casa, amb les quatre últimes instruccions per deixar-me sola davant el perill.

La cuina és ara mateix un autèntic mostrari d'olors, amb un conjunt d'aromes que fa que vulguis treure la cullera i cruspir-te els gustos que omplen l'aire.

Mentre, jo sec davant les tecles, amb el brunzit del robot-aspirador fent la seva feina, i l'A barallant-se amb el dibuix d'una fitxa que vull preparar per als meus petits alumnes.

Jocs de matinada

2008-08-04T13:11:00.007+02:00

Ja ho sé! Agafem el 9 vermell d'allà, l'ajuntem amb el 8 que tenim i ho afegim al 7 d'allà baix. Ho veus?

Quarts de dues de la matinada.
Fa estona que la son ens ha abandonat a l'A. i a mi.

És ja la 3a partida de Rummy que juguem i de moment la sort ens acompanya. Tot i això, juguem per diversió i quan mon pare es queda travat sense saber com aprofitar el 3 groc que té a la mà, busquem entre tots una combinació per col·locar "la peça maleïda".

Frueixo. Miro al meu voltant i hi veig gent que m'estimo passant-ho bé. I això augmenta la sensació de benestar que fa estona que m'envaeix.

Aviat serà hora de plegar veles -ens queda prop de 3/4 d'hora de camí fins a casa- i vull aprofitar els últims moments de la partida.

M'adono que, de nou, la millor vetllada ha arribat de manera improvisada. No pensava quedar-me ni a sopar i estic gaudint d'una estona única d'aquelles que et queden gravats al disc dur de la memòria.

Quan ens acomiadem, ens queda el regust amarg del dubte: serà tan divertit la pròxima vegada?

El dret al "pataleo"

2008-07-14T18:26:00.004+02:00

Em molesta de mala manera la tendència actual a no expressar tristesa o dolor.

L'expressió absurda i sexista de "els homes no ploren" ha passat a un "però tu res de plorar, eh?!", que no entén de sexe, edat, ni situació, i que ho domina tot.

Ja pots estar destrossat i havent rebut per tots cantons, que has de ser fort, mostrar enteresa.
Plorar o mostrar-te trist és quelcom sinònim d'algun tipus de feblesa, d'inferioritat, de falta de superació.

I servidora de vostès n'està fins el capdamunt.

Me'n sortiré, seré feliç, valoro tot allò que tinc i la gent que m'estima.
Però estic trista. I ploro. I hi tinc tot el dret.
Superar dos embarassos fallits en sis mesos no és fàcil i el derecho al pataleo quan no fa ni una setmana de l'últim, és un dret adquirit.
Tota ferida necessita el seu temps. Temps per fer crosta, que més endavant es convertirà en cicatriu.
Amb les ferides del cor passa el mateix.

Com em deia un amic:
-Plora tant com et calgui. Va bé per fer neteja.

Compte amb el cap!

2008-07-10T20:25:00.002+02:00

Un pas més?

2008-05-22T10:58:00.006+02:00

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir, per unanimitat, una moció que insta al Govern a crear 8 noves Unitats Hospitalàries Especialitzades per tractar la Fibromiàlgia i la Fatiga Crònica. Podeu llegir-ne la notícia aquí i aquí.

Amb aquesta malaltia, com passa per desgràcia amb moltes d'altres, estem tot just a les beceroles de poder-ne conèixer del cert les causes i actuar en conseqüència.
La diagnosi es fonamenta, bàsicament, en símptomes que el malalt expressa tenir.
Això, afegit a la manca de formació i d'informació de la majoria de la classe mèdica, ha derivat en dues realitats tan deplorables l'una com l'altra:

d'una banda, la de pacients que durant anys (en el meu cas crec que varen ser 3 o 4) s'han sentit menyspreats pels metges que els atenien. Metges que no sabien o no volien reconèixer una dolença real que, cada cop més, visitava la seva consulta.
de l'altra, la de pacients que, afectats per algun altre tipus de patologia, han estat diagnosticats amb aquesta malaltia, la qual cosa suposa un menor esforç de programació de visites, proves mèdiques, etc. per al metge en qüestió.

La noticia em satisfà i molt, però queda encara un camí molt llarg per poder-nos sentir satisfets.

A la creació d'aquestes Unitats Especialitzades (que ja veurem quan es posen realment en funcionament) cal afegir-hi allò que per a mi, és el factor decisiu: una formació i informació de qualitat a tots els agents implicats: metges, malalts i familiars/societat.
Hi ha massa desconeixença i si existeix quelcom capaç de fer mal, és la ignorància.

No fa pas gaire algú va dir-me que el meu blog tracta de la fibromiàlgia.
No és pas la meva intenció, ni crec que aquest sigui el tema de fons dels meus escrits.

Sóc una persona complexa, com la majoria d'humans, i un dels aspectes que em fa com sóc és el fet de patir una malaltia.
Per això, i per la facilitat que representa parlar d'allò viscut, en dono testimoni.

Tan de bo ni jo ni ningú hagués de sentir mai més allò de "de debò que et fa tan de mal?No serà que tu mateixa t'ho provoques?"

Energies renovades

2008-05-18T20:34:00.005+02:00

Tots els tons del verd. I pau, molta pau.
L'A i jo passegem mig abraçats per un camí a les afores d'Ullastret. Fa una tarda tranquil·la, que convida a pair el copiós dinar del migdia amb una passejada sense rumb ni horari fix.
Mentre érem al poble, hem estat xerrant de tot i de res, com ens agrada a nosaltres. Tal i com en sortíem, però, em anat emmudint: poc a poc ens hem tornat en dos badocs que miren roselles o intenten, sempre en va, fotografiar la llum que es filtra entre els núvols allà a la llunyania.
Respiro, m'enamoro del paisatge, agafo forces per afrontar un nou dilluns.
Un cop de nou a l'hotel, ens instal·lem a la saleta, on, entre queixalada i queixalada del sopar, acabem de buidar el pap. La nit segueix a la tarda, i amb ella arribarà, com sempre ho fa, un nou matí.
El cap de setmana ha estat magnífic i com acostuma a passar, s'ha acabat massa d'hora.
Em queda un munt de records, sensacions, carícies.
Un petit cofre on recórrer quan la realitat diària m'esborri el somriure que aquests dos dies han aconseguit dibuixar.

Tornem-hi!

2008-05-06T10:32:00.007+02:00

Deu de la nit hora zulú.

Sala d'espera de la UCI d'una cèntrica clínica gironina.

Amuntegats com podem a la petita saleta, fem temps fins a què ens donin permís per veure la malalta.

Fa més de quatre hores que se'ns han endut el nexe d'unió de tots plegats, i no sabem res de la intervenció.
Farts d'esperar, hem demanat clemència al personal mèdic. Ens han derivat a la UCI, on no hi ha butaques per a tots i alguns optem per seure al terra.
Ser família nombrosa té això: omples de seguida l'espai disponible.

N'hi ha que porten quasi 12 hores tancats en aquella clínica. D'altres hem combinat el dia de feina amb les hores d'hospital. Amb tot, ningú fa cara de cansat.

Ens coneixem prou bé i sabem de què i de què no convé parlar. Fem conya de la petita, que acaba de barallar-se amb la parella per culpa del transport. Obrim aleshores el debat sobre les 2nes i 3eres interpretacions del discurs femení.

-Estàs en minoria, no hi tens res a fer-, li recordo al meu germà.

La parella de mitjana edat que també espera a la saleta, no diu res, tot i que crec endevinar uns somriures còmplices amb cada bàndol.

Finalment arriba la infermera. Podem veure-la, però 5 minuts i en tongades de 2 en 2. Em toca el 2n grup, no és just!

Ella està calmada, molt més tranquil·la que els qui l'entrem a visitar. Ens explica tots els tubs i cables que porta. Li agrada tenir tema de conversa, sentir-se mimada.

Quan la infermera ens fa fora, ella ens mira amb ullets d'enyorança i a nosaltres ens costa Déu i ajuda haver de marxar.

Un cop a casa, surt tot el cansament. Dormo les 8 hores com no ho he fet mai, d'una tirada. Al matí, però, em llevo neguitosa: tinc ganes de tornar-la a veure.

El pare em comfirma que ha passat bona nit:
-Els de la UCI diuen que, si tot va bé, potser avui pugi a planta.

Estic neguitosa. L'estona fins a les 12 (hora de visita UCIana) se'm fa eterna. El cansament apareix avui sense miraments.

Altre cop a l'hospital, altre cop la mare.

Decideixo enviar un missatge a Déu, el destí o qui està jugant a daus amb el meu futur en forma de samarreta.

3 anys i 2 dies

2008-04-19T09:24:00.008+02:00

Ara fa exactament 3 anys i 2 dies, el 17 d'abril de 2005, vaig obrir la paradeta d'aquest blog.
Des d'aleshores m'han passat moltíssimes coses i m'ha agradat anar comentant-les amb vosaltres.
M'he sentit acompanyada en moments bons, suportada en els rabiosos, consolada en els dolents.
Per tot això volia donar-vos les gràcies i dir-vos que, mentre hi hagi algú a l'altra banda, jo seguiré aquí.

Seguiu aquí, que el maig se'ns presenta mogut!

Caic

2008-04-10T20:37:00.004+02:00

La setmana de tornada a la feina està essent massa masses: massa hipocresia, massa decepcions, massa esgotament per no res.
Caic, i la única cosa que em manté dreta és la mà de l'A agafant-me fort. Una mà que em cuida sense paternalismes, que sap el perquè d'aquests ulls negats d'aigua. I que no pensa dir prou fins que no sigui l'hora.

Aviat, però, caurà la pluja, i deixaré que les seves gotes em netegin els fantasmes que porto enganxats.

Tu apunyala que nosaltres netegem la sang

2008-03-31T21:15:00.003+02:00

Gràcies, Pep, per facilitar-me el títol del post!

Què faríeu si descobríssiu que us estan fent el llit a la feina?

Sabeu, de bona font, que una companya de feina està aprofitant que esteu de baixa per intentar aconseguir quedar-se amb el vostre lloc de treball.
La seva estratègia és senzilla: d'una banda, enaltir la pròpia tasca; de l'altra, aprofitar qualsevol ocasió per deixar la vostra imatge a l'alçada del betum.
D'aquí poc més d'una setmana us heu de reincorporar i no sabeu massa com reaccionar a les punyalades que ha estat llençant a tort i a dret.

Què faríeu?
Teniu l'enquesta a la dreta d'aquest post i els vostres comentaris seran molt ben rebuts!

Deixar petjada

2008-03-19T12:31:00.010+01:00

Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto.

No he vist la peli, ni tan sols sé de què va. El títol, però, m'ha quedat gravat al cervell com una cançó enganxosa.

En un símptoma més de la meva manca de maduresa (diuen), sempre he tingut i mantinc un pànic horrible a la mort. Em fascina la gent que viu amb placidesa l'existència d'un final, d'un s'ha acabat la teva història. Jo en sóc totalment incapaç.
Aquest sentiment ha derivat, des de fa una bona pila d'anys, en una ànsia important a voler ser millor, a buscar sentir-me plena en tots els àmbits de la vida. No busco la notorietat, no es tracta de ser o sentir-se millor a la resta. Es tracta, senzillament, de seguir allò que em digui el cor, allò en què crec, allò en què penso que paga la pena gastar energies.

Ara el meu objectiu primordial és ser mare. A ell hi dedico els meus esforços , d'ell en trec les forces quan les físiques em manquen i el desgast psíquic fa estralls.
Els primers intents no han anat massa bé i ha calgut apedaçar els trossets d'ànim perdut que el petit desastre va deixar enrere.
Avui serà una passa més, un nou graó en la fita marcada. Aquesta tarda em fan una prova que determinarà si allò va ser un accident o bé se'ns avisava d'alguna malformació.

Jo espero ansiosa el moment de la prova. I anhelo amb nerviosisme el moment en què el miracle de la vida esdevindrà. Per què, tal com us deia, ho faig perquè el meu cor m'ho mana. No hi ha pressions, creences d'això és el que toca ni d'altres històries. I sí, potser per a la resta del món serà un embaràs més, per a mi serà únic, primerenc, i això ja el dota d'una màgia especial.

Potser ningú parlarà de mi quan ja no hi sigui, però marxaré amb la sensació d'haver acomplert l'objectiu d'una vida plena.

Objectiu: arribar a casa.

2008-03-06T19:48:00.004+01:00

Hi ha dies en què el màxim objectiu que et planteges a la vida és el d'arribar a casa.
Dies en què, enrampada pel dolor i amb la fatiga fent estralls, només aspires al no-res, al buit, al repòs en forma de llençols del teu llit immens.
Des que has notat la fiblada de dolor, has posat el pilot automàtic. Saps massa bé -no és el primer cop ni l'últim- quins passos són els que pertoquen.
Es tracta, bàsicament, de passar el què queda de dia tan digna i humanament com sigui possible.
No serà fàcil.
Arribes a les cinc de la tarda cremant els últims cartutxos de forces que guardaves a la reserva. Dediques als infants l'últim dels somriures que et veus capaç de donar aquell dia etern.
Surts al carrer. La tramuntana et cala els ossos. Maleeixes la incomoditat de la crossa que et cal per caminar (una altra lesió al turmell, i ja en portes unes quantes).
No vols pensar, no et vols relaxar. Tens un objectiu al cap i no defalliràs.
En arribar a casa, la dutxa, l'escalfor, la medicació.
I tu, exhausta, declarant-te oficialment en vaga fins les 7 del matí del dia següent.

Nous horitzons

2008-02-20T19:01:00.007+01:00

Ella es passa el dia a casa. La persona que la cuida li fa companyia, l'ajuda, la distreu tan com pot fins que el rellotge marca les set.

Aleshores, ell torna a casa, exhaust d'un jornal de feina, i l'abraça i li pregunta què li cal.
Tot dins una rutina eterna, en què el guió marca, de 7 a 9: anar a comprar d'un salt (ella estarà tota sola a casa), dutxar-la, vestir-la i fer el sopar.

Mentrestant, ella li haurà explicat el dia de tots els seus fills: el metge d'un, la discussió de l'altra, la feina penjant d'un fil del tercer,... Poc a poc, anirà desgranant les històries que s'ha après mentre parlava amb ells per telèfon.

Durant anys, la seva única vida ha estat la dels altres: tancada entre les quatre parets del seu pis sense ascensor, ha vist més d'un cop com passaven setmanes sense que ella pogués sortir al carrer.

Des de fa uns dies, però, el seu món ha canviat. Ara parla amb ell de caixes, de dates, es dediquen a fer plans d'on aniran. L'esperança li ha arribat en forma de pis amb terrassa en una planta baixa. Metres i racons nous l'esperen per estrenar.

I li brillen de nou els ulls. I parla de com sortirà al jardí cada tarda. Organitzen una nova rutina en què ella el podrà acompanyar al carrer.
I els ulls d'ell brillen amb els d'ella. I pensa que potser sí, potser ara tot serà millor.

La caixa de Pandora

2008-02-17T13:21:00.007+01:00

La memòria i les emocions són punyeteres.

Intentes dominar-les, establir mecanismes de control -per això val la pena plorar, per això altre, no-.
I de cop, quan menys ho esperes, qualsevol estímul minúscul es carrega tot el control.

Quan va morir la meva àvia, vaig plorar desconsolada en saber-ho, però en dies posteriors, tot i l'enrenou de funerals, trucades i condols, no vaig vessar ni una llàgrima.
Cinc dies després, i quan tronàvem en teoria a la normalitat, em va tocar parar taula.
Mon pare va trobar-me plorant desesperada mentre tenia, a la falda, un dels plats. Era el primer dia en què, de cop i volta, vaig adonar-me que ella mai més seuria a taula, i es va produir un buit terrible al meu interior.

No havia tingut una catarsi així des de feia anys -quasi una desena- quan divendres, de cop i volta, tornà a succeir. Ens n'anàvem a dormir i en posar-me al pijama, vaig veure-hi una petita ombra de sang. Era aquella taca residual que el detergent no pot treure i que en situacions normals, pot fer-te ràbia, o angúnia, però que aquell dia i aquella taca en concret, va destapar la caixa de Pandora
I vaig plorar de ràbia, de tristesa, d'impotència. Les llàgrimes queien com un torrent mentre m'abraçava a l'A desconsolada i ell m'amanyagava, intentant calmar aquell patiment. No s'hi pot fer més i qualsevol paraula o raonament hauria estat inútil. El procés d'assumir el què ha passat és un camí de formigueta, i a mi em queden, encara, algunes passes per fer.

Com en la caixa, l'esperança és la última cosa que es perd.

Dret a rèplica

2008-02-14T09:14:00.006+01:00

No sabia ni com començar aquest post.
Fa dies que, arran de la vaga de mestres d'avui, escolto i llegeixo com es diuen autèntiques barbaritats amb total impunitat.
Sóc una persona que creu en el diàleg, en la discussió entesa com a confrontació d'arguments oposats. Però sempre, SEMPRE, des del respecte.
I si alguna cosa ha estat absent de qualsevol "debat" aquests dies, ha estat el respecte.
Per tal d'expressar el desacord amb els vaguistes (entre els quals m'hi compto) se'ns ha titllat d'analfabets, apoltronats, vividors, mal formats, incompetents, i un llarguíssim etcètera que m'encén i m'indigna només recordar-ho.
No parlaré del col·lectiu en general (tot i que amb els anys i les escoles que porto a l'esquena, he conegut força-molts mestres).
Parlaré de mi mateixa, responent a aquestes ofenses:

Cada setmana dedico vàries hores a fomentar als alumnes la comprensió lectora. Valoro molt la importància de comprendre allò que es llegeix. Si parlo de les bases de la llei, és perquè me les he llegit.
No he parat de formar-me des que vaig acabar la carrera. Cada any faig un mínim de 3 cursos de formació permanent.
El meu horari no s'acaba a l'escola. A casa, preparo els exercicis que faran els alumnes, preparo material de suport i corregeixo.
Cada any, en un moment o altre, s'avalua la feina dels mestres per Inspectors d'Educació. Ho considero just i necessari. Ara, si els meus resultats són positius, no tolero que se'm titlli d'incompetent.
Treballo a l'escola pública i ho havia fet anteriorment a la concertada. La democràcia i llibertat de càtedra, la diversitat pedagògica, les possibilitats de participació que hi ha a la pública no estan presents a la concertada.

L'escola pública és un bé molt preuat i cal lluitar per no perdre'l. Hi haurà qui pensarà que la vaga no és el camí, però us asseguro que el que recull les bases de la nova llei, segur que NO l'és.

Rutines

2008-02-05T14:42:00.000+01:00

Cada 3 dies em quedo sense esmorzar.
Bé, més aviat es tracta d'un esmorzar posposat.

A primera hora del matí i amb els ulls plens de lleganyes, l'A i jo entrem a Urgències de l'hospital Josep Trueta. Allà ens fan un sobre amb les etiquetes (quina manera de llençar paper cada dia!) i ens envien a sala de parts, on em porten l'embaràs ectòpic i el seu avortament des de fa més de 15 dies.

Així doncs, ens plantem a la 3a planta i anem directes al timbre, on una infermera amb cara de a-veure-que-volen-ara-aquests ens agafa els documents i ens invita a seure. Uns 5 minutets després, apareixerà per la porta, dirà el meu nom i em convidarà a ensenyar-li la vena, així sense prolegòmens ni res. Després, i com que ja s'ha llegit l'expedient, em deixarà anar allò de: "ara toca esperar una hora i mitja o dues fins als resultats, ja ho saps".

L'A. em farà un gest per a que m'instal·li al seu cantó, i m'oferirà tots els productes del nostre "kit de supervivència": revistes -un agraïment a en Pep pel Vanity Fair-, MP3, llibre de sudokus, aigua, menjar (sí, desde la 5a visita vàrem aconseguir que em deixin menjar després de l'analítica, iupi!),...i entrarem a la dimensió desconeguda. Ja he parlat altres vegades de com cambia l'espai-temps quan ets en un hospital. Una ralitat intrigant que no sé perquè no ha rebut l'atenció de cap estudiós de fenòmens paranormals.

Com que ja he entrat en aquesta dimensió altres vegades, sé que val més posar-s'hi bé, com en d'altres situacions.

Per sort, els matins són plens de programes de ràdio amb desig de tenir-te informada i entretinguda, i l'espera no es fa tan densa. Quan menys t'ho esperis, cridaran de nou el teu nom, i una doctora que no és mai la que vas tenir el dia abans, et farà la ecografia i et dirà, de nou, allò que ja has sentit massa cops: "torna d'aquí 3 dies".

Dijous serà sant tornem-hi i si tenim la sort de cara, serà l'inici del final. I tocarà canviar de nou la rutina, intentant pensar allò que, de les desgràcies, una sempre en surt més forta.

PD: En la última visita, vaig decidir carregar l'MP3 de la música que més m'agrada. I aquesta cançó d'en Sabina va fer-me dibuixar un somriure. Us la deixo:

Malson

2008-01-24T10:18:00.000+01:00

“Pronto todo esto habrá pasado. No será más que un recuerdo, algo que contar a los nietos, arrinconado por un montón de cosas bonitas que te van a pasar”.

Això és, més o menys, el que em deia fa dos dies la infermera, quan, estirada en aquell llit d'urgències ginecològiques, li vaig confessar que tenia por.

I és que segurament és por el sentiment que més m'ha dominat aquests dies. Això, i grans dosis d'incertesa, que és quelcom que a mi em produeix encara més por.

En menys de 24 hores, vaig passar de creure que tenia un trastorn hormonal “normal”, a descobrir que estava embarassada i d'aquí, a saber que era ectòpic i que, per tant, cal avortar.

Des d'aleshores, la meva vida és un caos. Visc amb angoixa el fet de veure com he perdut el control de tot, començant pel meu propi cos.

Les hores passen, els metges canvien, i la única cosa que em diuen que puc fer és esperar. Descansar i esperar. I a mi les esperes em desesperen. I més quan no sé què coi estic esperant.

És per això que s'ha apoderat de mi un creixent estat d'impaciència. Vull que passi el temps i vull que ho faci ja. I recuperar el control del meu cos, i tornar a treballar, i barallar-me amb els nens que diuen que no volen pintar la fitxa, o amb l'A que em diu que avui em toca anar a nedar. I oblidar-me de tot. Aconseguir el què deia la infermera, convertir-ho només en un mal record.

De justícia

2008-01-08T18:11:00.000+01:00

Ara mateix, l'A es troba declarant en un jutjat de La Bisbal. Hi és com a "part perjudicada" en el judici contra la fleca Gusó per la intoxicació amb coques de Sant Joan l'any 2002.

El primer que caldria observar és que la justícia, en aquest país nostre, no és allò que poguérem dir ràpida: han calgut 5 anys, un arxivament, una reobertura i un aplaçament per a arribar fins al judici actual.

El segon punt fa referència a allò que reclamem. Avui, quan parlava amb A sobre una de les preguntes que li formularien a la tarda, ens ha sorgit el debat: volem indemnització?
És evident que no vàrem posar la denúncia per a rebre cap compensació econòmica. Vàrem fer-ho única i exclusivament, davant la nul·la reacció dels amos d'aquesta fleca amb les persones afectades. Fa més de 5 anys de tot plegat i mai, MAI, s'han dignat a demanar disculpes, i això ens indigna.
D'altra banda, és cert que aquesta intoxicació va suposar-nos uns dies difícils, dolorosos i angoixants. A casa vaig tenir pare, mare, parella, germà i amiga intoxicats, dos d'ells, força greus, amb uns dolors i unes febrades que no desitjo a ningú que conegui. L'A va perdre dies d'estudi a una setmana pels exàmens de la facultat; però a banda d'això, també va produir-li un malestar i decaïment que per bé que el pitjor ja havia passat, va perdurar ben bé 2 mesos.

No espero gran cosa d'aquest judici. Em queda, però, la tranquil·litat de saber que, almenys, hem fet allò que crèiem de justícia.

Carícies telefòniques

2007-12-30T16:46:00.000+01:00

Conversa telefònica amb en Juli. Fa dies que vull parlar-hi i trenco aquesta timidesa meva absurda i en marco el telèfon de casa, desitjant tenir sort.

Em contesta un Juli engripat, cansat de dies de febre i em retorna la vergonya d'aquell qui es descobreix trucant en mal moment. Ell, però, és atent com sempre i em prega que li expliqui el què i el com dels dies que fa que no xerràvem. Pregunta per l'escola, la salut, els projectes, les pors, les inquietuds.

I anem desgranant temes, navegant del banal al transcendent, sense vela ni timó. Ell parla poc, sóc jo qui xerra. Però quan parla ho fa amb aquella tonada suau, pausada, que a mi em tramet tanta tranquil·litat. I té per a mi paraules d'elogi, d'esperança, d'ànims, de suport.

I en penjar el telèfon, com em passa ara en recordar-ho, esbosso el somriure de qui se sent estimat.

Desitjos nadalencs

2007-12-25T12:58:00.000+01:00

Encantada de conèixer-te

2007-12-12T19:35:00.000+01:00

Durant el sinuós camí de la vida, de vegades aquesta ens regala el gran tresor de conèixer gent apassionant. Persones que, amb la seva companyia, t'ajuden a construir l'enrevessat trencacloseques del què, el com, el quan, el des d'on i el per a què.

Em considero una persona afortunada: he tingut -i amb alguns encara el conservo- el goig de compartir amistat amb uns quants personatges d'aquests. Són gent que m'ha impactat profundament i s'han convertit, moltes vegades, en el meu millor puntal, el suport, l'empenteta que em manca en determinats moments.

Deia que sóc afortunada. Però això és quedar-se curt quan de qui parlo és de l'A.

L'A. és el meu suport, el meu puntal, l'abraçada calurosa, la paraula de suport. És la bruíxola que em guia quan em perdo, el raig de sol enmig d'un cel ennegrit. És aquell que no es rendeix, que busca solució sense pausa, que et dóna la mà per pujar un graó més.

Però és molt més que això: és l'amic, és l'amant, és aquell que sap fer-se invisible quan allò que necessites és estar sol. És aquell que et coneix molt més que tu mateixa, que no té por dels teus defectes, que no s'espanta davant les creiexents dificultats.

I és els meus ulls plens de trapelleria, amb aquella mirada que em fa perdre el nord.

I és, sobretot, el motiu que m'empeny, cada dia, a intentar ser una mica millor.

D'aquí quatre dies és el nostre aniversari de matrimoni. I aquestes paraules són, encara que es quedin curtes, un petit homenatge a l'home que fa, cada dia, la meva vida una aventura apassionant.

El debat de l'Àgora

2007-11-23T14:36:00.000+01:00

Ahir tocava debat sobre educació a l'Àgora. Com a part implicada, no me'l vaig voler perdre tot i el meu més que nefast estat físic.

Tot i dir-se algunes veritats plenes de sentit, vaig haver d'escoltar, indignada, autèntiques animalades.

Segurament, ens n'hauríem estalviat unes quantes si, enlloc de grans pensadors, representants sindicals que no han vist una aula fa segles, etc., haguéssim convidat a uns quants mestres.
Però es veu que "això no toca", com deia en Pujol.

La representant sindical, per exemple, va confondre el debat sobre l'educació amb el debat sobre pública o concertada, la qual cosa ja agrada al Departament, ja que, mentre ens "barallem" els mestres d'una i altra escola, no indaguem les causes reals ni demanem comptes a l'administració per una llei del tot fora de lloc.

El problema de l'educació és un problema greu i no es soluciona instaurant polítiques mercantilistes a l'escola pública.

On s'és vist que la direcció de torn a l'escola pugui escollir quins mestres hi treballaran? No fomenta l'amiguisme, això?

I, a sobre, el Departament deixa anar que aquesta llei no és negociable!

Tinc la impressió que tots plegats hem perdut el nord. O potser no. Potser l'administració només està seguint el criteri que el va portar a vendre's l'ICS.

De debò volem un país amb una sanitat i una educació sense gestió pública?

Hi ha algú a l'altra banda?

2007-11-22T08:59:00.000+01:00

Sense ànims de generalitzar, no me n'estic de fer-vos una mini crònica de la meva aventura matinal.
Es tractava, senzillament (?!) de demanar hora al metge de capçalera del CAP per a aquesta tarda:

a les 8.14, i amb en Bassas de fons, em dirigeixo al menjador per trucar per telèfon. Comencen a donar hora a les 8.15 i millor ésser dels primeres a trucar. M'hi instal·lo un "set de supervivència" i reso tot el què sé per tal que m'agafin el telèfon aviat.
13 trucades més tard, en què comunicaven sempre, em salta la màquina contestador:

Centre de Salut Montilivi. Per demanar dia i hora de visita, truqueu a Sanitat Respon, 902111444. Per qualsevol altre dubte o consulta, espereu. Us atendrem tot seguit. Si es tracta d'una urgència vital, truqueu al 061.

Després d'això, el silenci absolut, només trencat pels 15 (sí, sí, 15!) timbres d'espera que no han rebut resposta.
Calla! I si els faig cas?! La doctora va dir que no, que truqués directe al CAP, però potser a Sanitat Respon, m'ho poden solucionar.

8.17: Sanitat Respon: Una telefonista molt atenta em demana les dades personals. Ho hauré aconseguit?

Ho sento, però la primera visita disponible per a aquest metge és el 21 de gener. Deu tractar-se d'una incidència, ara en passo "parte" al supervisor. Truqui al CAP directament.

8.22: Sis trucades més tard, torna a sortir-me la maquinota. Aquest cop, però, hi havia algú a l'altra banda. Algú que ha decidit que jo ja havia esperat prou amb 12 tons i m'ha penjat la trucada. Què atent/a!

8.40: La desesperació comença a apoderar-se de mi. Hauré entrat en la dimensió desconeguda? Hi ha algú a l'altra banda? I si això meu fos una urgència vital, estaria viva encara? Brrrr!
8.45: Després de la màquina, m'atén el senyor Virgili (no el de la ràdio, no!), que em dóna hora per les 18.40, la qual cosa vol dir que sóc l'avant-penúltima hora disponible que té la metgessa. Per poc!

En resum:

44 trucades:

38 en què comunicaven
4 en què he pogut sentir l'amable discurs d'una màquina que em deia que truqués a Sanitat Respon.
1 trucada a Sanitat Respon.
1 trucada amb solució!

NO pensis

2007-11-17T13:02:00.000+01:00

No vull pensar. No puc pensar.

-Val més viure el dia a dia, em diu l'A.
-Angoixar-te és el pitjor que pots fer, em deixa anar algú altre.

I jo me'ls miro a l'un i l'atre mentre faig que sí amb el cap, mentre penso que, si de cas, allò que fora millor seria que hagués desaparegut el motiu de l'angoixa.

Però no és així. I el rastre de la seva presència és com una ombra que no t'abandona. Una mena de fantasma que saps que és allà, per molt que t'esforcis i miris a d'altres bandes.

I tard o d'hora caldrà prendre la determinació.
I sols pensar-hi, m'espanto: i si realment el meu temor no és infundat? I si no puc ser més que algú plena de bones intencions, però sense forces per poder-les dur a terme?

I aleshores faig que no amb el cap.
-No és hora encara!, m'autoafirmo a mi mateixa mentre busco l'engruna de força que resta amagada en algun plec del meu cos.

I tiro endavant. Un dia. Dos. Una setmana. Fins que em torno a enfonsar.
I aleshores surt tot: l'esgotament, la por, el desig de ser "una persona normal", la ràbia de no poder ser-ho, la impotència. L'angoixa.

I l'A. m'abraça mentre em diu: no t'angoixis, demà estaràs millor.
I somric.
I me l'intento creure.
Me'l vull creure.
Què em queda, sinó l'esperança?

El problema del 3%

2007-11-12T19:45:00.000+01:00

No, no patiu, que no us parlaré d'en Maragall.
L'escena és igual de tràgico-còmica, però l'escenari és més casolà.
Aquest migdia, tot dinant amb l'A. (una dels avantatges del canvi d'escola), se m'ha acudit queixar-me pel dolor intensíssim que em produeix la menstruació.
Grave error.
Tot i ser l'home més atent, carinyós i el menys sexista de La Terra, segueix tenint la combinació de cromosomes XY. I això fa que, automàticament, li sigui del tot incomprensible el patiment que ens comporta aquest càstig diví (d'un Déu que o bé era mascle, o el primer masclista del planeta).

[M'agradaria fer un incís per manifestar la meva creença que, de totes, totes, qui ideà allò de "me gusta ser mujer", era un home. Cap dona, en el seu ús de totes les facultats mentals, deixaria anar una frase com aquesta, en un període -mai millor dit- com el dels dies fatals. Tanco l'incís.]

Ja tenim l'A., que amb el pragmatisme que el caracteritza, s'ha posat a calcular:
"A veure: els dolors et duren, de mitjana, un dia per periode (mentida!). Si comptem que, amb la llargada dels teus cicles, tens unes 11 regles l'any, fent quatre càlculs ràpids arribarem a la conclusió que t'estàs queixant pel fet de patir un 3% del dies de l'any. No és tant, mirat així, oi?!"

Sort que el bon home feia cara de mofa mentre ho deia, perquè si hagués parlat seriosament, us ben asseguro que demà sortiríem a la portada d'algun diari.
En fi, vaig a cuidar-me una estoneta el 3%, que sembla que vol brega.

Dinar familiar (de castanyes i vacunes)

2007-11-01T21:35:00.000+01:00

Avui hem anat a fer la castanyada a cals pares.
En principi, havíem d'anar-hi anit, però la fibro és capritxosa, i ahir tocava estar estirada al llitet immobilitzada.

Anar a casa m'encanta. M'agrada perquè m'hi sento de conya i perquè, com deia en Forrest Gump, "mai saps què trobaràs a dins". Bé, més que no saber què hi trobaràs, no saps com acabarà. La meva família té una facilitat increïble per organitzar dinars (o sopars) d'allò més amens.
Una llei ho facilita: no hi ha cap tema tabú. I, nosaltres, que som tots xerraires de mena, anem desgranant temes, del més seriós al més banal. I sí, amics i amigues, hi ha temps per parlar de sexe i tot. No ens estem de res!

A l'hora dels postres, riures a tort i a dret: tocava cobar les castanyes, i el meu cunyat, per petició popular, havia de ser-ne l'encarregat. Primer, ha despotricat una mica d'aquesta costum tan estranya que tenim a casa: aquests de Barcelona, sou ben estranys! (perquè, per molt que faci més de vint anys que viuen al poble, mons pares sempre seran "els de Barcelona". En fi!). Al final, però, ha acabat cedint, i fins i tot s'ho ha passat bé i tot. I ha resultat ser un cobador de primera. Tota una troballa.

La xerinola del dinar m'ha anat de conya. Tot i el dolor intensíssim que s'apoderava cada cop de més espai del meu cos, no em sentia malament. De vegades, el caliu dels qui t'estimen minimitza els efectes d'una malalatia que, com diu el meu metge rehabilitador: no mata, pero jode.
Això sí, per molt animada que estés , la contractura anava augmentant, i cap a l'hora del cafè m'era impossible moure el cap i el braç dret, de manera que ha calgut recórrer a les pastilletes per a casos greus.
De pasada, i conxorxada amb el meu home ("la doctora va dir que ho has de fer, que pertanys a un grup de risc"), ma germana m'ha vacunat contra la grip. Hem decidit fer-ho al braç contracturat. "Així, si et fa mal, no sabràs si és per la fibro o per la vacuna, jejeje!"em deia ella amb un somriure entremaliat.

Hem arribat a casa al capvespre, cansats però contents, amb el regust aquell tan dolç de les bones estones passades.

I dos ous durs

2007-10-25T22:30:00.000+02:00

De vegades, quan més feta caldo estàs, allò que més bé va, és poder riure una estoneta.

Por

2007-10-25T16:50:00.000+02:00

Fa dos dies que tinc por.
I és una por que pensava que no tornaria a experimentar: la por a no saber què tens.
Fa més d'un mes que la fatiga em domina. Una fatiga persistent, que no es minimitza i que m'acompanya de set del matí a onze de la nit, sense treva. A més, se li han afegit els mal de cap diaris, amb una intensitat tan forta que em costa pensar, actuar, concentrar-me.
Per això vaig trucar la metgessa de capçalera. Perquè confio en ella, perquè sé que és de les qui s'interessa, que no em deixarà fins que no sàpiga què tinc.
I va visitar-me dilluns, i em va dir que no sap què em passa. Que faríem una analítica urgent -l'endemà mateix em xuclaven la sang qual vampires assedegades- per tal de descartar que no sigui una anèmia.
I jo me la mirava, i intentava estar tranquil·la. Però no podia, perquè feia dos minuts que m'havia preguntat si encara em visitava al Clínic (a la Unitat de Fibromiàlgia). I jo, que sí, però que perquè ho pregunta. I ella: "doncs perquè allà també tenen la Unitat de Fatiga Crònica".
I ja hi som: tan bon punt ha dit aquestes paraules, m'entra el pànic. I estic dos dies desitjant tenir "només" una anèmia. Perquè per molt que no sigui mortal, ni terrible com un càncer, la SIDA, o un d'aquestes malalties tan espantoses, acostumar-se a viure i acceptar la fibro no és fàcil. I no sé si em veig amb cor de començar de nou.
Quines ganes que siguin les 7 i la metgessa em somrigui dient-me: "Tranquil·la, que no passa res!"

Ídols

2007-10-14T17:51:00.000+02:00

Per canviar una mica la tònica dels últims posts, avui m'agradaria publicar-ne un que podríem classificar dins la categoria "quina sort que tinc de vegades". I és que, com diu la frase, cal vigilar que "les llàgrimes no et deixin veure el Sol". I jo tinc la sort que, en alguns aspectes de la meva vida, hi ha uns sols grossos com a pans de quilo (dels d'abans).

Aquest és el cas d'una parcel·la de la vida que tots més o menys compartim: la de personatges a qui admires. Aquell escriptor, actriu, cantant, o poeta, que fa que exclamis: recoi, tu! Això és fer-ho bé, i la resta punyetes!

La persona a qui més admiro -a banda del meu pare-, és un mestre de mestres, en Juli Palou.
Per fer-vos-en quatre pinzellades que, de ben segur no li faran justícia, us diré que és Doctor en Didàctica de la Llengua i la Literatura, membre de grups de recerca, autor de diversos llibres i guanyador, amb en Jaume Cela (la seva parella literària), del Premi Rosa Sensat de Pedagogia el 1992. Ja veieu, un mindundi qualsevol, jejeje!
Però com que sóc persona de valorar les persones pel què són i no pels títols que tenen, us transcric un petit extracte d'algunes de les coses que en diu en Jaume al seu llibre Calaix de mestre:

De'n Juli admiro moltes coses. La primera és la seva intel·ligència endreçada.[...]N'admiro també la cultura, aquell pòsit que diuen que queda quan tot ho hem arribat a oblidar. Una cultura ben fonamentada, plena de referències a personatges com Kant, Levinas, Paul Ricoeur, Hanna Arendt, Aristòtil, Homer, Espriu i uns quants noms més de qui en coneix el nom i els miracles i els sap relacionar com aquell bon arquitecte que construeix un pont entre dues ribes que semblen innaccessibles.

N'estimo, a més, el bon cor. Sobretot n'estimo el bon cor. En Juli és un bon home i és un home bo.

[...]En Juli sap treure de mi tot allò que tinc de bo i ben pensat poques coses més podem demanar a una persona que inclous en el sac de l'amistat. Però si hi ha un Juli que em sorprèn, que em fa sentir útil, és en Juli que dubta. [...]aquell Juli que em fa sentir un igual quan sempre va una passa més endavant que no pas jo.

Vaig tenir la sort de tenir-lo a la facultat a primer de carrera. Mentre a la resta d'assignatures el professor xerrava i xerrava mentre nosaltres agafàvem apunts, en Juli et feia viure allò que explicava, et transmitia la passió per la docència d'allò més. Oh! podríes passar-te hores allà, escoltant-lo mentre parlava de les quatre nocions bàsiques que ha de tenir qualsevol que vulgui fer de mestre. Quina manera de viure la feina, quina convicció en el paper del mestre com a acompanyant de l'infant en el seu descobrir diari, quines ganes d'anar més enllà, de millorar, de buscar nous coms i nous perquès! Mai m'ha dolgut tant el final d'una etapa, com quan vaig deixar de tenir-lo com a mestre.

Per sort, i com us deia en començar, de vegades el destí ens pica l'ullet quan menys ho esperaves.
Anys més tard, i amb la poca vergonya que em caracteritza, li vaig enviar un mail. Volia explicar-li què feia, com m'anava la vida, tot i estar convençuda que, si em contestava, seria una resposta de cortesia sense res més. Com m'equivocava! Recordava perfectament qui era i quines circumstàncies m'envoltaven, s'interessava per la meva vida i, a més, m'oferia el seu suport per tot allò que pugués menester.

No vaig gosar molestar-lo més -de vegades em surt una mica la vergonya- fins fa prop d'un any. Preparava les oposicions amb una proposta de treball de la llengua i la literatura a 3r de Primària i vaig pensar que potser, essent la bona persona que crec, podria fer-hi una ullada i dir-me'n el què.

Va fer molt més que això. Va reunir-se amb mi unes quantes vegades, va llegir-se i rellegir-se cadascuna de les parts que anava redactant. Em va donar consells, consignes, ànims, esperances. I el més important de tot: va tractar-me com a una igual. Va escoltar cadascún dels meus dubtes, de les meves suggerències, de les meves opinions, amb la mateixa consideració amb què escolta gent que em dóna mil milions de voltes en experiència educativa.
Em va fer sentir algú important per a ell. I vaig aprendre'n, de nou, una lliçó: la de l'autèntica modèstia. Quan li vaig dir com havia quedat d'estranyada davant l'admiració que em professava per com porto la malaltia, em va respondre: i és clar, que t'admiro! Per què no ho hauria de fer? I em vaig quedar sense paraules.

Espero que algú, quan sigui, se n'adoni del talent que tenim en el Juli. La meva admiració ja fa temps que la té guanyada.

K.O. tècnic

2007-10-06T10:31:00.000+02:00

FATIGA [S.XI de fatigar]

f 1 FISIOL 1 Estat de cansament general a conseqüència d'una activitat molt intensa o prolongada, sigui física o intel·lectual.

3 TECNOL 1 Disminució de la resistència a la ruptura d'un material elàstic sotmès a tensions d'intensitat i de signe variables, el qual material pot arribar a trencar-se sense depassar el límit d'elasticitat, és a dir, sense deformar-se.

ESGOTAMENT
2 Pèrdua extrema de forces.

Gran diccionari de la llengua catalana
Enciclopèdia Catalana

La fatiga és, segurament, un dels símptomes que tothom entén menys de la meva malaltia. El dolor és més fàcil d'entendre, pel fet que tots, en un moment o altre, hem passat alguna malaltia, lesió, etc que ens ha fet veure les estrelles en ple dia.
Però amb la fatiga, per desgràcia, el nivell de comprensió baixa en picat.
De la poca gent a qui a la pregunta: "què et passa?", els responc sincerament: "estic fatigada", un grup reduïdament ínfim entén realment de què parlo. Per a la resta, és només un sinònim de "estic cansada", i creuen -amb tota la bona fe del món- que descansant una estona, passarà.

I no és així. No passa descansant. No és deguda a cap esforç sobrehumà tipus córrer la marató.
I el més fotut de tot: no sé com evitar-la.
Bé, sí, podria esdevenir una mena de Renfe en serveis mínims i dedicar-me només a fer vida de bebè: dormir, menjar i píííííp!

Però m'agrada pensar que encara tinc moltes coses a fer en aquesta vida, que sóc més o menys jove, i que amb l'ajuda i comprensió dels altres -esto va por ti, Escubi!- puc anar fent una vida més o menys normal: treballar, estar amb els amics, gaudir de la parella, ...

Aquesta setmana, però, ha estat una de les pitjors de la meva vida en quant a sobreviure a la fatiga: ja dilluns, el meu cos va dir prou!
I tot i això encara he tirat endavant la resta de la setmana, comptant-hi un claustre el dimarts de 5 a 7 de la tarda, i una reunió de pares el dijous, de 8.30 a 10.30.
El meu cos, però, s'ha tornar una mena de disc ratllat, i cada vespre ha cridat uns PROU! tipus Cuní, que em feien plorar d'esgotament.

I he petat. He passat de la primera definició de fatiga, a la 3a, la de tipus tecnològic. I no sé com m'ho faré per recollir els trocets de mi i tornar-ne a fer la Mafalda de sempre.
Però sé que ho faré. Sé que ho he de fer.
Vull ser jo!

Estúpidament feliç

2007-09-25T18:29:00.000+02:00

Potser el secret és acontentar-se amb poca cosa. O potser és, senzillament, preocupar-se per allò important.

Amb el pas del temps els meus problemes, lluny d'empetitir-se, van en augment. Les obligacions de l'edat adulta: feina, factures, parella, família, ... són cada cop més nombroses, i, sovint, es presenten problemes en més d'un d'aquests àmbits alhora.

I malgrat tot, sóc raonablement feliç.

Calculo que la única cosa que ha canviat és la perspectiva des de la qual valoro cada una de les coses que em passen en cada parcel·la de vida. I vistes amb aquestes "ulleres", temes importants, d'aquells que paguin la pena perdre la son, no n'hi tants.

Clar que a tots ens preocupa la fam mundial, la contaminació i i les grans misèries de la humanitat, però no és això el que més preocupa a la massa general. Quantes vegades no haureu parlat amb un amic de com us arriba a preocupar que tal persona t'hagi dit tal cosa o que tal altre hagi ascendit abans a la feina que no pas tu?

Ens passem la vida amb uns mals de cap increïbles per autèntiques banalitats. I a passar d'aquestes banalitats només se n'aprèn a hòsties. I jo no sé si és perquè n'he rebut tantíssimes o perquè em faig gran, però cada dia em mengen menys el temps les "grans" preocupacions del dia a dia.

Eps! Amb tot això no vull dir pas que em cregui superior a ningú o m'hagi tornat insensible de cop i volta. Què va! Encara em preocupa si el Barça guanyarà la Lliga i m'emprenyo quan sento comentaris desagradables sobre mi.

És només que, després de tantes bufetades, començo a estar cansada de preocupar-me per coses que no duen enlloc. I m'he declarat insubmisa de menjades de coco. A partir d'ara, si ets un estúpid, t'ignoraré, perquè trencar-me les banyes intentar fer-te enendre la realitat, no paga la pena.

Au, fins a la pròxima!

Temps d'hospital

2007-09-22T11:31:00.000+02:00

De bon matí, pujo al cotxe. Això no és cap novetat, si tenim en compte que forma part de la rutina diària: agafar el cotxe i encaminar-me al poble on hi ha l'escola.

Avui, però, és diferent. Enlloc de seguir la corrua de cada matí, giro direcció al Trueta. Tornem a estar ingressats.

Per aquells qui fa temps que em llegiu, sabeu que la salut -la meva inclosa- no és precisament el punt fort de la meva família. En poc més d'un any, han operat a mon pare del cor, a ma mare del càncer de pit, i ara, de nou, li toca el torn a ma mare. L'operació no és gran cosa, però el risc és alt: amb el seu cor fet pols, qualsevol anestèsia pot resultar mortal.

Així doncs, nerviosa per com anirà tot plegat, m'endinso en el món de la vida hospitalària. Un món en què el temps i l'espai són diferents de la resta. El temps, hi passa a un ritme especial, marcat per els canvis de torn de les infermeres, les hores dels àpats, el moment de les cures, ... I l'espai, què dir? Queda reduït al mínuscul espai del voltant del llit del malalt i passadissos confrontants. En aquests racons, hi estableixes el teu campament-base: revistes, ampolles d'aigua, jocs de taula, walkmans, ... conviuen dins l'armariet que fa de tauleta de nit del pobre malalt, que es troba envaït per tot d'estris destinats a fer més lleugeres les llargues-llarguíssimes hores d'inpas hospitalari.

L'operació ha anat bé. El metge ens posa al dia dels resultats, que tot i ser bons, són poc esperançadors: caldrà una nova intervenció si pretenem que torni a caminar, i s'han d'evaluar molt detingudament els riscos, que són elevats.
Intentem centrar-nos en el fet que ha anat bé i rodegem la mare amb tot el caliu que som capaços de trametre, que no és poc. M'envaeix, de nou, una gran admiració vers una persona que sempre havia jutjat com a feble: està molt més animada i forta ella, després de tot plegat, que no pas jo. Una nova lliçó de la vida.

A l'hora d'informar a tothom de com ha anat, no puc estar-me de comentar-li a en Pep, un neguit-disgust que porto a dins fa massa temps: la impotència que experimento cada vegada que algú, creient-se vés a saber qui, em deixava anar: a ta mare el que li passa és que s'imagina que té dolor i s'ho creu tant, que acaba experimentant-lo!
Que dius: ara ho entenc! El càncer de mama i el menisc trinxat són al·lucinacions col·lectives!

COP DE MALL a la gent amb comentaris així!

El repòs de la guerrera

2007-09-14T19:06:00.000+02:00

Arribo a les 5 de la tarda a casa. Pujant amb l'ascensor, vibra el mòvil. No em molesto ni a mirar-me'l.
D'entrada a casa, responc a l' "Hooola, com ha anat avui?" de l'A., amb un grunyit: grrrrrrrr! Porto 3/4 d'hora buscant aparcament (la mitjana de temps que tardo des que ha començat l'escola), amb la qual cosa, el fet d'haver plegat a les 4 -meravelles de l'horari d'aquest any-, m'ha servit de ben poca cosa.
El pobre, acostumat al meu mal humor i la tirallonga de renecs i inútils reflexions al cas que li deixo anar cada dia, acaba dient-me allò de: "Però ara ja ets a casa! Què vols, per berenar?"

Dues torrades amb mantega i melmelada ajuden a endolcir el meu humor. Començo aleshores la meva sessió d'anècdotes de l'escola.
Avui l'escena estrella és la del nen que, després de dir-los que havien de pintar el dibuix de la fitxa, m'ha deixat anar:
-jo no ho pinto, eh?!
I ha respost al meu atònit:
- per què?- amb un:
-perquè no vull pintar!- com si fos la cosa més normal del món.

Tot i això, el premi se l'enduu l'estrella convidada: la nena de 7 anys que a l'hora del pati ha demanat a la mestra per entrar al lavabo urgentment:
-Què et passa?-me li diu la mestra, mig espantada.
-M'he de retocar el maquillatge!
(aclaració: la nena i una troupe de 2 companyes més, van cada dia maquillades a l'escola).

Sense comentaris!

La primera setmana d'escola ha anat doncs, raonablement bé. Com sempre, hi ha pares, criatures i mestres que són per llogar-hi cadires. Però el dia a dia a l'aula s'està convertint, després de l'aclimatació, en la rutina que tan m'agrada: aprenentatges, somriures, confidències,... allò que fa la meva feina tan apassionant.

Ara m'acabo de fer una bona dutxa amb l'olor d'una espelma de canyella. Aviat soparem, i me n'aniré a dormir amb el somriure a la cara de qui sap que demà no ha de matinar.

Reivindicació del mestre

2007-09-07T14:30:00.000+02:00

Llegir articles com aquest fan que una vulgui seguir endavant amb una feina que, en el meu cas, és totalment vocacional.

Reivindicación del maestro

Lluís Foix | 06/09/2007 - 22:47 horas

Empieza el curso escolar y quiero hacer un homenaje al maestro. Todos hemos tenido maestros, hemos aprendido de ellos, los hemos idealizado, los hemos odiado y querido. Pero son los maestros los que han cincelado nuestra personalidad, junto con nuestros padres y entorno familiar.

El maestro no es bien tratado por la sociedad, por los padres y por los alumnos. Es una pieza principal en la formación de las generaciones futuras. Y le hemos convertido en un funcionario al que se le piden responsabilidades como a un jefe de sección de un ministerio.

Se aprueban leyes de educación, se reducen o aumentan los alumnos por aula, se dotan presupuestos. La educación no es una política sobre infraestructuras o sobre el crecimiento económico. Es el nervio de la espina dorsal que hace a una sociedad decente.

Propongo un reconocimiento más generoso, más sincero y más respetuoso a este cuerpo de cientos de miles de personas que no serán una referencia para sus alumnos si la sociedad les trata, los tratamos, como meros trabajadores de la cultura.

He leído, he estudiado, he viajado, he transitado por los autores clásicos y modernos en mi recorrido profesional. Pero todo lo importante que he aprendido me lo enseñaron dos maestros, en un pequeño pueblo leridano, hasta que cumplí 14 años. Todo lo demás ha sido guarnición.

Ramón Capell y Ramón Barrull. Así se llamaban.Tenían el orgullo de ser maestros, que no enseñantes, pedagogos o profesores. Maestros a secas y con una gran autoridad. Los dos eran hombres sencillos, de convicciones profundas, solidarios, paradigmas del esfuerzo personal, exigentes y responsables de educar a grupos muy reducidos de adolescentes en aquellos tiempos tan duros de la posguerra en España.

El señor maestro, el señor rector y el señor médico. Tres señores a los que se no se les tuteaba, que se les respetaba, que eran cómplices de todos, que eran una referencia para una sociedad que no estaba imbuida por el dinamismo del mercado y el hedonismo del consumidor.

Un respeto que era compartido por los ignorantes y los cultivados, por los enfermos y sanos, por los que creían o no creían.

Dos maestros que me enseñaron el valor del esfuerzo, del respeto al otro, de la justicia y de la libertad. Para mí fueron dos figuras que me enseñaron a transitar por la vida sabiendo que no se puede pisar a los demás, que mi libertad no puede destruir la del otro, que en el estudio y en los libros se encuentran nuevas vías para tener un conocimiento más matizado del mundo que nos rodea.

Los maestros de antes no eran mejores que los de hoy. Lo que sí que me parece que ha cambiado es la percepción de la sociedad, de los gobiernos, de las familias sobre la función de estos héroes de todos los tiempos.

Ya sé que estos comentarios no son políticamente correctos. Pero me parecen más interesantes que despreciar al maestro, atacar su autoridad, dejarle de lado, quizás porque de lo que se trata es de formar ciudadanos que tengan éxito al margen de otras consideraciones.

Passions de fusta

2007-09-04T19:32:00.000+02:00

Amb el retorn a l'escola, retrobo, de propina, una de les meves debilitats: els llapissos de fusta.

Els tecnòcrates com el meu home, us diran que és molt més pràctic el de mines, que si l'altre embruta, que si el "seu" no necessita que se li faci punta, mil aventatges. D'acord.

Suposo que la predilecció pels llapis de grafit -els de tota la vida-és més de caire sentimental: aquell tacte de la fusta, el traç del grafit damunt el paper, l'olor de fusta quan has fet punxa,...

Com amb qualsevol afició, intento disposar-ne d'uns quants a cada espai per on em passejo: el despatxet de casa, el menjador, l'aula, l'estoig, ... en fi, tot un estoc de llapis esperant-me per quan els hagi de menester.
La neura per tenir-ne arreu, però, m'ha dut al per si de cas: en una safateta dins el calaix de l'escriptori, hi tinc una caixa de 12 llapis -sí, sí, ja vaig amb capses tipus lot de les que comprem a les escoles-, que sempre vaig controlant que estigui completeta, no fos cas que anés a buscar-ne un i...no ho vull ni pensar!

Us deixo, vaig a fer deures per demà. Amb llapis, of course!

El meme del 8

2007-08-29T09:55:00.000+02:00

1.Tinc pànic a la mort. I com li passa a en Clint, no al patiment, sinó al fet de saber que deixaré d'existir. Em poso malalta només de pensar-hi

2.No suporto:

la gent que fa soroll mentres menja
les expressions: "t'has d'animar!", "no n'hi ha per tant" i, la pitjor de totes, "doncs jo conec una noia que també té fibromiàlgia i està la mar de bé!" Brrrrrrrrrrrrrrrr!
la pudor de suat
els pares d'alumnes que pretenen que facis la teva feina, la seva, i a sobre, ho facis sense castigar mai al seu fill.
els psicòpates al volant. Si et vols matar, fes-ho sol i deixa'm tranquil·la!
els cartells amb faltes d'ortografia
...

3.Cada començament de curs passo la nit abans del primer dia, en vetlla. Doncs això, que diumentge vinent ja tinc clar que no podré dormir.

4.Em senyo quan surto de casa.

5.Rareses meves:

m'agrada respondre enquestes
he vist Antaviana unes 20 vegades, la majoria des de bambelines
vull una casa! He viscut tota la vida en pisos i vull un jardinet, hombre ya!
m'agradaria tenir 3 fills.
sóc esquerrana per a quasi tot, menys pel ratolí de l'ordinador i per xutar.
em dutxo amb aigua calenta tot l'any
sóc fan de l'Ángel Martín
m'encanta rebre cartes

6.M'he aficionat a la fotografia. M'apassionen, sobretot, els retrats en blanc i negre.

7.El meu número preferit és el 7. De fet, vaig néixer un dia 7 de l'any 77!

8.No m'agraden els nombres parells!

Ho sento, però no passo el meme a ningú. O més ben dit, el passo a tothom qui figuri a la columna de blocs que llegeixo. Apa, teniu feina!

Canvi de rols

2007-08-27T20:17:00.000+02:00

Ahir et vaig tornar a veure. Aquesta vegada feia força temps -mesos, potser?- que no et veia la cara.
Amb la petita, per sort, ens veiem sovint, i, si li vaga, m'explica els seus petits-grans problemes. Amb tu, en canvi, crec que no he tingut mai una conversa d'aquest estil. Ets, de lluny, el més enigmàtic de tots. Et miro, i no sé mai què penses.

El canvi de rols està essent per a mi d'allò més difícil. Per a mi, seguiu essent els meus nens, els meus fillets, aquells a qui arrossegava cada matí a l'escola i controlava que es mengessin el berenar sense fer massa soroll. I de cop us veig, cadascun amb la seva parella, amb la vida encarrilada, i m'entra aquella sensació angoixant de que jo ja no hi pinto res.
I em costa moltíssim païr-ho.

Diuen que a tots els pares els costa admetre que els fills s'han fet grans. Suposo que en el meu cas, és el mateix. Altres vegades he hagut d'assumir rols nous, i ho he fet de bon grat.
Aquesta vegada, però, em costa molt més l'aprenentatge. Abans, per les condicions que vosaltres i jo sabem, el meu paper era clar: posar folres als llibres i comprar el material escolar, ajudar-vos a banyar, controlar que no féssiu massa brega en dies crítics, assegurar-me que esmorzàveu, berenàveu, i menjaveu tot el que calia (és un parlar, petita, és un parlar!), ajudar-vos a entendre tot allò que passava al vostre voltant,...

No pretenc pas fer-me l'heroïna, ans al contrari: em sento la més anti-heròica entre els mortals.

Sé que vosaltres heu hagut d'assumir també moltes coses i que potser vau sentir-vos abandonats quan vaig decidir estudiar, casar-me -sé que la petita, el dia del casament, va sentir com em perdia una mica més encara-,...

Només espero que ho entenguéssiu i sapigueu que sempre, sempre, seré al vostre costat.

Del Bitxo-Bola al Pel i la Uts de casa.

Carta al director

2007-08-22T10:01:00.000+02:00

Mon pare m'ha demanat que escrigui, en nom seu, una carta al director a dos o tres diaris. Us en copio el text:

La meva dona pateix un conjunt de malalties que l'han transformat en una persona depenent de l'ajuda d'algú altre per realitzar gran part de les tasques diàries bàsiques de qualsevol persona. Conscients de la possibilitat d'unes ajudes per part de diferents Administracions, a mitjans del 2004 vam sol·licitar una valoració del grau de dependència que pateix.

Varen tardar un any i mig des de la sol·licitud, a fer-li les diferents exploracions. Mig any després, el setembre de 2006 -i havent passat 2 anys des de la petició de valoració- ens varen fer saber el resultat: un 77% de grau de dependència.

Ha passat quasi un any des d'aleshores i seguim sense rebre cap tipus d'ajuda a la qual, això sí, l'Administració ens reconeix tot el dret a rebre. I mentrestant, anem pagant unes despeses sanitàries que aviat serem incapaços d'assumir. Fins quan ens caldrà esperar?

Muts i a la gàbia (1a part)

2007-08-16T09:50:00.000+02:00

Si fa un temps se'm rebel·laven les cuques, ara la situació és pitjor, ja que qui se m'ha revoltat és el meu propi cos.

Vet aquí que una vegada...

hi havia la Mafalda fent de cangur de la seva nebodeta. De seguida -ella és una cangur i malalta experimentada- s'adonà que el fet que la nena estigués malaltona podia derivar en una pròpia malaltia. Amb tot, mai va imaginar la magnitud de la tragèdia.

Divendres començà a notar-ne els primers efectes: que si el nas tapat, que si una mica de tos,... Poqueta cosa.

-Un refredat normal i corrent- es deia a si mateixa per intentar convèncer-se d'aquesta realitat.

Però el seu cos no pensava el mateix. Dos dies després -diumenge- i amb els símptomes del refredat anant a més, aparegué el mal de queixal. I no un queixal, no! Dos!
Patint en veure la seva dona amb aquest dolor, el marit s'oferí a fer-li una revisió dental gratuïta d'innexpert total a la seva parella. Armat amb una cullera i un llum potent, procedí a la inspecció bucal:

-Tens una càries en aquest queixal, l'altre no el puc veure però suposo que és el del seny intentant sortir- fou el seu diagnòstic.

-Però si ja vaig tenir-hi una càries i el tinc empastat!-replicà desesperada la Mafalda. Però fou innútil. El diagnòstic estava dictaminat.

Amb aquessta situació, la nostra heroïna es vegué obligada al sacrifici més gran que se li pot demanar a algú de la seva espècie: guardar silenci.

Passaven els dies -ja era dimecres- i la situació, enlloc de millorar, anava a pitjor. Les amígdales de la nostra protagonista havien adquirit el tamany de les boles de jugar a bitlles, i el queixal semblava sumar-se a la lluita contra la paciència i el dret a dormir de la pobra Mafalda. De res servien els Nolotils, els preparats pel refredat, i totes les potíngues que el seu pobre estòmac fos capaç d'assimilar. Calien solucions dràstiques:

-Demà mateix me'n vaig al metge. I a primera hora, demanaré visita al dentista!- cridà interiorment, incapaç d'articular paraula desde feia ja cinc dies seguits.

Continuarà...

Fer de pares

2007-08-09T21:15:00.000+02:00

Aquests dies en què exerceixo de mare putativa de la Laia, confirmo com n'és d'important la feina dels pares.
Al meu entendre, educar una criatura és una feina difícil, extenuant, i d'alta responsabilitat.
Qualsevol pot ser pare -quan parli de pare vull dir tan pare com mare, deixeu-me ser políticament incorrecta-, però fer de pare és tota una altra cosa.

Aquestes són algunes de les conclusions a què he arribat a força de dies amb la Terremoto d'Alcorcón:

dormir una nit sencera és com la pluja de bitllets legals del cel: un miracle. I els miracles s'han d'aprofitar.
el millor personatge de Buscant a en Nemo, la tortuga Crash. A part d'enrollat, carinyós i atent, sap allò que caldria saber a tots els pares: de tant en tant, els fills han d'equivocar-se i fer-se mal, aprendre és això.
l'hora de dinar es diu així perquè una criatura pot tardar, de mitjana, una hora per menjar-se un plat de macarrons. I jo que pensava que servidora era lenta menjant!
els petons són màgics: tan curen les ferides del cos, com les dels sentiments.
les criatures fan, quasi sempre, allò que veuen a casa: si mai han sentit donar les gràcies, perquè haurien de fer-ho ells?
les tovalloletes són un dels millors invents del segle XX: no hi ha taca ni superfície que se'ls resisteixi!
la millor aventura? Una tarda al parc. Demostrar que saps pujar sola al tobogan és com tocar el cel amb les mans.
qualsevol estri pot ser una joguina. Les pinces d'estendre la roba són blocs de construccions xulíssims, la capsa de les joguines, una nau espacial, ...

En fi, obvietats que segur que aquells que teniu criatures fa temps que coneixeu.
Deixeu-me donar-vos, a aquells qui feu de pares, el meu reconeixement més gran: no hi ha tasca més important que educar una criatura.

Pluja d'agost

2007-08-06T20:58:00.000+02:00

Plou. La pluja que semblava no acabar d'arribar mai, per fi a fet acte de presència. I ho ha fet com a mi m'agrada, amb una bona tempesta.
El cel de Girona s'ha enfosquit de cop i ha començat l'espectacle de llamps i trons que acompanyava el teló d'aigua que queia sense fi.

M'agrada que plogui. M'agrada, sobretot, veure ploure mentre estic a casa. Contemplar l'espectacle de la natura des d'una posició segura, sabent-me protegida per les quatre parets de l'habitació.

Ara, per exemple, escric aquestes paraules des del meu raconet del menjador. Sobre l'escriptori, l'espelma de canyella que fa temps que crema, i un pot de llapis de fusta dels que m'agraden tant. I mentrestant, de fons, el so de l'aigua i els trons, i del degoteig de la pluja en topar amb la barana del balcó.

Quan d'aquí unes hores em fiqui al llit, ho faré posant-me de cares a la finestra, per poder seguir contemplant l'espectacle mentre l'A m'abraça i em sento protegida per ell i per la fina tela dels llençols.

Sóc una ionqui dels blogs!

2007-07-30T17:33:00.000+02:00

71%

Toronto Singles from Mingle²

La bellesa dura 24hores

2007-07-27T13:51:00.000+02:00

L'hibiscus ha florit i l'alegria que això em produeix només la minva saber que la flor dura només 24-48h.
Així doncs, vaig a seguir contemplant-lo.

Bon cap de setmana!

Més fotos, aquí.

Lollypop

2007-07-26T10:42:00.000+02:00

Aquesta és una de les cançons que fan que tingui ganes de no saber el poc o molt anglès que sé. La cançó em té enamorada, però la lletra...
En fi, us la deixo. A mi em dóna marxilla. A veure si a vosaltres us posa de bon humor, també.
Salut!

Barreja d'emocions

2007-07-25T10:02:00.000+02:00

Cada vegada que acompanyo ma mare a l'ICO (l'Institut Català d'Oncologia) a Girona, m'envaeix una barreja de sensacions enorme.

D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.

D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".

El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.

Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.

Petons!

Algú té un llumí?

2007-07-24T08:40:00.000+02:00

Sé que amb el post d'avui em guanyaré algunes enemistats, però: M'alegro de la apagada d'ahir. Apa, ja està dit!
No és pas que la fibro m'hagi tornat mala persona de cop i volta i em posi a desitjar-vos mal a cap de vosaltres. És, senzillament, que espero que l'apagada a la capital serveixi per a donar un toc d'atenció a les companyies elèctriques.

Com en moltíssimes altres temàtiques, les autoritats no reaccionen fins que els afectats són ells mateixos o la gent que crida és moooolt nombrosa. I quan passa això? Quan el desastre ocorre a Barcelona.

Al poble on he viscut quasi tota la vida, un d'aquells de costa tranquil·lets al Baix Empordà, això de les apagades és el pa de cada dia. Cada any (sí, sí, que no hi ha hagut any sense apagades, comprovat!), se'n va el llum entre dues i tres vegades. I tu, allà, amb cara de màrtir, sabent que no et servirà de res queixar-te, que ningú farà cas de 7000 habitants d'un poblet del nord-est del país.

A casa, quan començava a ploure o fer tramuntana, a part d'assegurar-nos que les finestres estiguessin ben tancades, la segona ordre del dia era: "i vés a buscar les espelmes que després no les sabrem trobar!"
He viscut tota la infància i la adolescència amb la creença que haver de tenir els llumins i les espelmes a prop per a quan se'n vagi el llum, és d'allò més normal.
Després, però, t'ajuntes amb un de Barcelona que et mira amb cara de pócker quan et sent verbalitzar aquesta afirmació. Això sí, després d'uns quants anys convivint amb la teva realitat, canvia la cara de pócker per la d'indignació.

Així doncs, gent de la capital, indigneu-vos força, a veure si de rebot, hi guanyem tots plegats.

Salut!

Anuncis per paraules

2007-07-23T13:03:00.000+02:00

Em trobo molt malament i faig vida al llit.
Quan la fibro es decideixi a deixar-me tornar a ser persona, torno.
Petons!

Senyores i senyors...

2007-07-20T14:21:00.000+02:00

HE APROVAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Metamorfosi

2007-07-20T10:02:00.000+02:00

Començo a pensar que estic mutant en una altra persona. Els símptomes són nombrosos, i començo a pensar que hauré d'anar a que algun científic despistat m'analitzi a fons:

plantes de què em cuidava fins l'any passat:0-1. Plantes actuals:5 i en vull més!

sempre era la primera en llevar-me. Ara hi ha dies en què l'A., en veure'm desperta, deixa anar: "Ja s'ha aixecat la marmoteta!"
com més va, menys em preocupa el que pensin els demés. He fet meu allò de saber qui realment t'importa i centrar-me en ser feliç i fer-los feliços.
no m'havia arreglat ni maquillat en ma vida. Ara m'encanta cuidar-me i intento vestir-me de manera que em diguin: "i que n'estàs, de guapa, avui!"

mitjana d'anades a la platja els darrers estius: 2-3 per temporada. Cops que hi he anat aquest any: 3 (+ 1amb la barca) i repetiria avui mateix! He de dir, en defensa meva, que hem trobat un raconet on s'hi està de conya i hi ha poquíssima gent.

cada cop tinc més barra, i defenso allò que crec just amb ungles i dents.

Com veieu, hi ha una mica de tot: trets banals, i d'altres més importants.
He arribat a la conclusió, errònia o no, que segurament, allò que em passa, és que m'estic fent gran.

Bon cap de setmana!

Llençols nets

2007-07-18T09:12:00.000+02:00

Estirada al llit, m'abraço al coixí i n'oloro la flaire: mmmmmmm! Avui hem fet bugada i acabem de fer el llit amb els llençols acabats de sortir de l'estenedor.

M'encanta l'olor a roba neta! Si mai fes un rànquing amb les olors que més m'agraden, em sembla que ocuparia la primera posició.
Em dóna una sensació de comfort, de benestar, d'allò més agradable.

Amb el temps m'adono que els meus records, més que estar plens d'imatges, estan plens d'olors, gustos, i sensacions tàctils. L'olor de croisants acabats de fer em transporta a les nits d'estiu al poble; el tacte de llençols tensats, als llits hiper-tibants de la infantesa; el gust de xocolata, als esmorzars de diumenge multitudinaris (era l'únic esmorzar de la setmana que fèiem tota la familia junts, i si sou 4germans, entendreu això de multitiud ;-p); ...

Potser per això m'he aficionat a la jardineria: ma mare s'ha passat mitja vida (almenys els 30 anys que fa que la conec), voltada de flors, amb aquella olor a terra mullada que quedava al menjador després de regar. Suposo que associo aquesta olor a la imatge de la mare. Chi lo sa!

Per això també m'agrada tant i tant la cançó Bocins de tu d'Els Pets, per tota l'alegoria a gustos, tactes i olors que enumera.

Salut!

La família botànica creix

2007-07-17T14:34:00.000+02:00

Per calmar els nervis fins al divendres (quan sabré si he entrat en el meravellós món del funcionariat o no), he decidit concentrar totes les energies en altres coses.

Per això. avui, ni corta ni perezosa -bé, perezosa, una mica-, me n'he anat a comprar plantetes noves...

Qual Indiana Jones en busca de vés-a-saber-quin-coi-de-tresor, m'he encaminat al Mercat, on sé que hi ha, almenys, dues parades de plantes i flors.

La noia que m'ha atès és d'aquelles que dóna gust tractar-hi: amb paciència, m'ha anat ensenyant plantetes que s'ajustessin a allò que jo demanava, literalment: plantes que creixin i que no costi gaire cuidar-les.
Que dius: aquesta noia és una crack, si aguanta descripcions com la teva. Pozí!

Al final, me n'he anat amb un Ibiscus que ja és al balcó del menjador parant el sol, i un Spathiphyllum, o Cuna de Moisés pels amics, que és al meu costat amb cara de a-veure-quina-pertorbada-m'ha-tocat-per-mestressa.

Ho he descarregat tot a casa i me n'he anat al Tot a 1€ a comprar testos i altres eines per fer la feina de jardinera oficial.

He tranplantat les noves adquisicions i, de passada, he arreglat una miqueta la menta - que no llenço encara pensant allò de "mentre hi ha vida, hi ha esperança", i he penjat l'heura amb un apanyo al balcó de la cuina que ja veurem quants dies dura.

Espero que les cuques no se'm tornin a rebel·lar, que amb la menta agonitzant ja en tinc prou!
Podeu veure les fotos de totes les meves nenes fent click aquí.

A un pam de la glòria

2007-07-15T17:44:00.000+02:00

Amb en permís de'n Pep (o posa-li Angu, també), per robar-li la frase feta, us faig saber que he superat la part d'oposició.
Demà dilluns, al matí, em toca presentar els mèrits, que són el temps treballat, els cursets fets, etc. i que han d'acabar de fer mitjana amb la nota.
El resultat final serà el que determinarà si entro o no a formar part del meravellós món del funcionariat.
Desitgeu-me sort!

Micro relat

2007-07-13T10:10:00.000+02:00

Vaig presentar el relat que us deixo aquí en un concurs de la Generalitat.
No he guanyat (ni tan sols finalista), però m'ho he passat bé escrivint-lo.

EVIDENTMENT

En Ramon Dalmau l'emprengué a cops de paraigua contra aquell desconegut després d'una discussió fútil. El deixà sol, inconscient, en aquella parada de bus enmig del no-res.

Tres anys després, el citaren per fer de jurat en el cas d'aquest homicidi. Havien detingut un carterista habitual, Juan Gutiérrez, amb la cartera del difunt.

En Ramon, evidentment, el votà culpable, i acabà convencent els membres indecisos del jurat. Deu anys a la garjola.

Ell, evidentment, rebé un ascens a la feina: els bons ciutadans han de ser recompensats.

Lletres, bits i pàgines web

2007-07-11T13:08:00.000+02:00

Tot i la meva profunda ignorància tecnològica, m'apassiona el món d'Inernet.
L'uso cada dia per a mil coses diferents: hi llegeixo els diaris, busco rutes per anar a un lloc determinat, hi penjo fotos, ...
Suposo que part d'aquesta passió és que, a través de la xarxa, he fet bons amics, com tots vosaltres. Gent que, sense ni saber ni com et dius, t'ofereix suport moral quan estàs ensorrat, i celebra amb tu les alegries. Què més pots demanar?
Sí, ja sé que res pot suplir el contacte físic entre dues persones: el gest, la mirada, l'abraçada, diuen moltes vegades molts més que mil paraules. Però el fet de poder parlar, intercanviar opinions, animar, etc a gent que tens lluny, hi fa molt.
A més, per a mi, Internet ha suposat el primer pas per després establir amistats "físiques": persones que havia conegut a través de la xarxa, han esdevingut grans amics amb qui quedo sempre que puc i, fins i tot, un s'ha acabat convertint en la persona amb qui comparteixo vida des de fa una pila d'anys, el meu marit.
Últimament m'envaeix, però, la sensació que m'estic quedant enrere, que la cosa avança, avança i jo no puc seguir el ritme com desitjaria i em fa por quedar-me pel camí. Per això atabalo a l'A demanant-li que m'expliqui com es fa això, o allò, o què coi vol dir això del 2.0 (i no parlo de Gran Via 2,eh?!). I ell m'acaba engegant: "No sóc l'Enciclopèdia, jo!"
Avís a tots els informàtics de la sala: o dissimuleu, o correu el perill que us ataqui amb preguntes d'algú ben perdut en aquest món que avança massa ràpid per a una iaiona com jo.

Perduts en la immensa mar blava

2007-07-08T20:12:00.000+02:00

Mai no havia navegat.

No vull dir que no hagi pujat en una barca, he fet viatges amb barques turístiques d'aquelles amb el fons transparent per veure els peixos.
Em refereixo a anar a la barca d'algú i triar a quin indret de mar et vols anar a perdre.

De petita, cada cap de setmana feiem el mateix ritual amb els meus pares: agafar el cotxe, plantar-nos al port, i passejar entre les barques. Ho vam fer des que en tinc memòria; primer amb els més petits amb cotxet; més tard, tots plegats en bloc; els últims temps, havent d'empènyer una cadira de rodes. Però sempre, sempre, amb la mateixa teatralització: plantats davant la barca que ens feia més gràcia, ens posàvem a contemplar-la mentre discutíem si tardarien gaire a tenir-nos-la acabada.
Una vegada, quan en aquesta excursió ens acompanyava un dels meus cosinets, ens va mirar estranyat dient: "aquesta barca és vostra?!". Li va costar entendre que no, que només era un joc, que si fos veritat, tindríem mig port i portaríem uns vint anys esperant a què ens la tinguessin a punt. Quan ho va entendre, però, també "se'n va demanar una".

Ahir va venir-me al cap aquesta imatge quan, amb cara de no acabar-s'ho de creure, el meu cunyat s'estranyava que no hagués anat mai amb barca. Ara ja no ho podré tornar a dir. Convidats precisament per ma germana i el cunyat, vam anar a saludar les gavines a Les Medes. Mon cunyat s'excusava de la senzillesa de la barqueta. A mi, em semblava un palau. Diferents angles de visió, suposo.

Va ser una tarda genial. Agafats ben forts a un dels pals (perdoneu la meva incultura nàutica), vam fer cap a les illes. L'A. i jo, no ens movíem gaire, no fos cas que acabéssim de cap a l'aigua. Després, més tranquils, al·lucinàvem amb el paissatge. Quanta bellesa!
Parats a uns metres de l'illa més gran, no vam poder-nos estar de fer una capbussada. L'aigua era fredíssima, però brillant, transparent, preciosa.

Em sembla que guardaré aquest record molt, molt de temps. Avui, estirada al llit, em semblava notar el balanceig que hi havia mentre paràvem el sol estirats com llagardaixos a diferents espais. Em sembla que he trobat el carajo que buscava!

De tornada vaig lesionar-me de la manera més absurda i el cunyat amenaçava de no deixar-me repetir l'experiència. Intentaré portar-me bé i així poder tornar a sentir tot aquell plaer.

Us deixo per avui.
Em queda, només, dues cosetes:
L'una, donar les gràcies a les dues persones que van fer possible una tarda fantàstica. Gràcies, guapos!
L'altra, dedicar-li el post al meu bucanero petitó. Una abraçada, Daniel.

Nota informativa

2007-07-06T14:06:00.000+02:00

La última prova ha anat raonablement bé. He dit tot el que havia de dir i he sabut respondre a totes les preguntes que m'ha fet el tribunal. Però (sempre hi ha un però): m'he posat moooolt nerviosa i no he xerrat més de 15 min (en teoria has de xerrar-ne 20!) i ara tinc una contractura de trapezi de 3 parells de nassos.
A més, si aprobo o no depèn de si els agrada allò que els expliques i ja sabeu que de gustos,...
La nota, d'aquí una setmana o 10 dies.
Demà, post amb cara i ulls.

Bon cap de setmana!

La rebel·lió de les cuques

2007-07-05T08:58:00.000+02:00

Era qüestió de temps que es rebel·lessin: una no els pot declarar la guerra i esperar que acceptin la derrota sense oposar-hi resistència. I m'han atacat en un punt feble: la planta de menta que vaig comprar no fa ni quinze dies.
Hauríeu de veure la cara de ràbia que gastava ahir quan vaig comprovar que, efectivament, les meves sospites eren reals: la planta tenia okupes.

-Aixó no quedara així!- vaig deixar-los anar en veu alta al balcó.

I veloç com una gacela vaig consultar la Guía práctica para el cuidado de Plantas y Flores que regalaven a la botiga on vaig comprar el test. Allà vaig trobar-me amb la foto rollo "Se busca" del meu contrincant: el pulgó. Igual de ràpida, vaig baixar a la botiga on havia comprat la menta, a comprar-hi l'insecticida.
Vaig comprar-lo, però també vaig sortir-ne amb el convenciment que no hi tornaré a anar: tot i dir-li que, de segur, quan em va vendre la planta, ja estava okupada, la senyora va cobrar-me igualment els 10€! de l'insecticida. I sense ni immutar-se!
Sé que el fet que jo deixi d'anar-hi no l'arruinarà pas, però almenys aniré pel món amb la consciència tranquil·la, au!
Ara tinc la menta en quarentena: ahir la vaig ruixar per tot arreu i ho he de tornar a fer passats 7 dies.

ÉS LA GUERRA!

PD: Demà tinc la última prova de les opos. Seguirem informant.

Una del dret

2007-07-02T09:16:00.000+02:00

Han començat les rebaixes!!!!!!!!!!
Com aquelles histèriques a la porta del Corte Inglés, ahir cap a les onze ja era amb l'A a la botiga, no fos cas que em quedés sense la meva talla! Vaig endur-me'l per la seva gran capacitat de saber què em pot quedar bé i què no. Tans anys amb mi l'han convertit en tot un expert en el meu cos, jejeje! Bromes a banda, té un gust cada cop més exquisit, i m'ajuda a trobar combinacions de peces i, sobretot, a evitar la compra de roba-que-acabarà-en-un-racó-de-l'armari-sense-ni-estrenar.
Havia de comprar-me força roba, ja que des de fa un parell d'anyets m'he engreixat uns quants quilos, i em calia canvi de vestuari.
Vaig disfrutar com un camell, i en vaig sortir amb dos pirates, una samarreta i un regalet per a ma mare.
Després vam voler repetir l'experiència en una botiga d'aquestes de cadena nacional, però ja diuen que "segones parts mai foren bones": quina munió de gent remenant roba, per l'amor de Déu!
Vaig sortir-ne rabent qual gat escaldat i dient-li a l'A que enlloc estaríem millor que a caseta fent el bermut.
I així vam acabar, repanxingats al sofà amb begudes, olivetes i patates xips.
Voleu plaer més gran?
Salut!

...i una del revés

2007-07-02T09:03:00.000+02:00

La fibro és com aquells parents que se't conviden cada dos per tres: intentes evitar-los, però sempre tornen per a que no els oblidis. Jo ja fa temps que convisc amb ella, i hem passat aquelles etapes típiques de negació, ira, etc. que diuen que passes quan et donen segons quina notícia.
He après a no viure pensant-me sempre que sóc una malalta, i això hi ajuda força. Es tracta de saber que tens una malaltia i, per tant, no fer trapelleries, però sense que això et condicioni i/o hi pensis constantment. Tal com vaig dir al reportatge per a La Marató de l'any passat, ja no recordo què és viure sense dolor, amb la qual cosa no puc comparar.
Com us deia, ho porto bastant bé, però ella es cuida de que no me n'oblidi. Ahir, per exemple, va saludar-me mentre em posava la crema hidratant després d'una dutxa genial. L'A em mirava estranyat en veure la ganyota de dolor que feia mentre m'intentava aplicar el producte sense lesionar-me massa.
-És la fibro -vaig haver de dir-li-.
I ell es va quedar tranquil. I jo també, perquè almenys sé què tinc, però amb la rabieta interior de saber que, és de suposar, existeix la vida sense dolor.

PD: Aquest matí, en rentar-me les mans, ha tornat a saludar-me i he hagut d'aprendre noves formes d'ensabonar-se les mans sense posar-se a plorar de dolor.

Una finestra als somnis

2007-06-29T11:04:00.000+02:00

Teniu més fotos meves aquí.

Passi, passi, que veurà el pati.

2007-06-28T10:18:00.000+02:00

El meu pati de veïns és tot un món.
Potser caldria començar dient que el meu pati és especial. Visc a sobre un Bingo (on no he entrat mai, malpensats!) i el pati de veïns abarca tota l'amplada del local, amb la qual cosa des del teu balcó fins al del davant potser hi ha 50 metres. El quadrant del pati el formem 5 blocs de pisos amb uns quants veïns per bloc, amb la qual cosa el repertori de gent és molt ampli, i sempre hi ha algú de guàrdia per poder-te entretenir. Perquè, no ho nego pas, el meu passatemps favorit és el fisgoneig veïnal. Ara mateix, quan he sortit a fer una foto del pati (sí, sóc la del kimono vermell fent fotos del pati) hi havia, que jo hagi controlat, la-iaia-que-abans-tenia-el-balcó-ple-de-flors-i-ara-hi-té-un-cotxet posant una rentadora, l'home de la-parelleta-amb-nena jugant a l'ordinador, i els del pis-d'estudiants-que-no-estudien amb totes les persianes baixades (què deuen fer?). I això amb una repassada ràpida! No vulguis saber tot el que puc controlar amb unes horetes, jejeje!
Vicis a part, aquesta presència constant de gent em fa companyia. És allò que et sents sola i aburrida i de cop veus que un d'un dels pisos d'estudiant s'està empolainant per anar a veure si pesca alguna cosa i ja no et sents tan sola. I quan aquest marxa, encèn el llum l'avi-que-pinta-amarrat-a-la-finestra i es posa a fer feina. I després un altre, i un altre, i així pots passar gairebé les 24 hores del dia, que sembla que facin torns entre ells.
I a mi m'agrada, i penso que quan haguem de marxar del pis ho trobaré molt a faltar. I em torno a quedar badant per la finestra.

Anar-se'n al "carajo"

2007-06-27T11:22:00.000+02:00

El prota d'El hijo de la novia, peli de la que sóc una fan vehement, diu en un moment donat que ha descobert allò que vol:" quiero irme al carajo".
Més d'una vegada m'ha passat com a ell, de fet, l'entenc a la perfecció. De vegades, saturada per tot plegat, cansada d'una lluita constant contra els elements, també me n'he volgut anar a fer punyetes, que suposo que seria la traducció catalana més aproximada.
No em mal interpreteu, sóc perfectament conscient que fugir no porta enlloc, que ja te'n pots anar a l'altra punta del món, que els problemes seguiran allà mateix. És, senzillament, que a vegades necessito una treba, un baixar del món per tornar-hi a pujar passats uns dies. I aquest és un dret que crec que tots plegats ens mereixem.
Jo, com alguns de vosaltres, he hagut d'aguantar i aguanto situacions que ens arriben a desgastar de tal manera que ja no saps ni qui ets ni què coi hi fas aquí. Malalties pròpies o de familiars, presions a la feina, tensions amb la parella, ... són tot un seguit de situacions que en donar-se plegades poden arribar a deixar-te en un KO tècnic durant força temps.
És aleshores, quan, veient que necessito una pausa, crido als quatre vents que vull anar-me'n al carajo, que ja no puc més, que durant 24-48 hores no sóc germana, amiga, filla, treballadora, ... de ningú a no ser en cas d'emergència. I el cas és que, si bé algú no ho entendrà, tothom m'ho respecta i ningú m'ha dit mai perquè ho faig o ho deixo de fer.
Ara, doncs, amb uns quants dies d'antel·lació, us aviso que en acabar les opos, servidora se n'anirà al carajo un parell de dies aproximadament. Esteu avisats.

PD: S'accepten suggerències de llocs BBB per anar-se'n al carajo

"A todos los tontos les da por algo"

2007-06-26T09:37:00.000+02:00

Aquesta gran frase és d'un dels meus alumnes d'ESO de la primera substitució a l'escola pública que vaig fer.
Un crack, aquest vailet, d'aquells que no sabran fer-te una accentuació correcta però que saps que triumfaran a la vida.
Tornant a la frase, últimament em ve molt al cap ja sigui quan en PepeMari comença a deixar anar aberracions sobre anar begut i conduir, com quan jo mateixa vaig i ahir em compro un bonsai al Lidl. Sóc cutre, què voleu que hi faci. Almenys jo ho confesso i no ho pateixo en silenci qual hemorroides (lletja, la comparació!). Ara em miro l'arbret amb carinyo i li deixo anar tot de reflexions que no duen enlloc.
Per això em fastiguegen tant aquests dies d'estiu: per la sensació de no-sé-què-fer que em deixen al cos. El curs ja s'ha acabat i amb aquest la meva estada a Hostalric. Les opos encara estan a mig fer i fins d'aquí uns dies no sabré si puc cremar els apunts o toca tornar-me'ls a estudiar. Fins la segona setmana de juliol no sabré quina escola ni curs em toca l'any que ve. I, és clar, els cursets d'estiu no comencen fins la setmana que ve.
Amb aquest panorama, només em queda passar els dies tan dignament com pugui intentant no posar-me nerviosa per les proves que queden. Suposo que per això m'he comprat el bonsai. Per això, i pel que deia el meu alumne: a todos los tontos...
Salut!

D'oposicions i revetlles

2007-06-24T10:06:00.000+02:00

Per fi, ahir vaig fer la primera prova de les oposicions: l'examen d'un tema dels 28 del temari.
Convocats a les 10 del matí, ens vam amuntegar qual ramat de xais esperant que ens fessin passar un per un i amb el DNI a la mà per comprovar que érem allà i entregar la programació. A les 10.30 ja havíem acabat amb aquest paripé i fins a les 11.30 no començava l'examen! Va ser en aquella hora quan vaig posar-me més nerviosa, rodejada de gent preguntant-me quin tema em faria més gràcia que sortís, sentint allò de: "no em sé res, suspendré segur". (mentida!!!!! sempre ho diuen els qui han estudiat més, que us tinc calats!).
Per qui no sàpiga com van les opos d'un mestre, es tracta d'un examen, la presentació d'un treball (programació didàctica) i la defensa d'aquest treball davant del tribunal. O sigui, tres factors que influencien: sort, saber-te vendre i conèixer algú del tribunal, jejeje. En el meu cas, no es dóna pas això últim, i per tant hauré de confiar en la sort i la meva capacitat d'auto-bombo.
De moment, el tema d'ahir tampoc va ser dels més difícils, però sempre et queda la sensació de "podria haver dit això o allò altre..."
Total, molts nervis, que encara s'allargaran unes setmanes més fins que s'acabin totes les proves.
I la revetlla? Aigualida, amb el nerviosisme encara dins del cos per tots els dies d'espera fins ahir. Veure quatre petards, menjar moooooolta coca, això sí, i a intentar dormir. (no ho he aconseguit, l'insomni ataca de nou!).
En fi, espero que hagueu tingut molt bona revetlla tots i totes.

Balanç de desperfectes

2007-06-22T10:10:00.000+02:00

Després de sis dies de lluita aferrissada, ja torno a ser aquí.
El balanç de desperfectes és:

sis dies seguits amb migranya, tot un récord
contractura de trapezi dret i de l'abdominal (no em feu dir quin)
dismenorrea espàstica
contribució a empreses farmacèutiques tot i tenir recepta: 30€ aprox. (el de la migranya en val 20 amb recepta!)
anades al gimnàs:mitja (em vaig marejar)
hores d'estudi per les opos de demà (sumant tota la setmana): ~3
hores conscient per disfrutar amb la parella (sumant toooota la setmana): 4-5.
burrades dites per l'Ernestet: on és la tecla de l'infinit? (gràcies a en Clint i en Puji per suplantar-me a l'hora de deixar-ne constància!).

La qüestió és que ja torno a ser aquí i a partir de demà, que ja hauré fet l'examen xungo de les opos, no se'm treieu de sobre, jejeje!
Bona revetlla, gent!

Torno de seguida!

2007-06-19T11:14:00.000+02:00

La fibro està fent de les seves amb el meu cos i m'és impossible escriure un post com Déu mana. Quan li hagi guanyat aquesta batalla, torno.
Una abraçada fortíssima.
No us oblideu de mi, eh?!

A l'estiu tota cuca viu (i morirà, jejeje!)

2007-06-15T13:14:00.000+02:00

MOSQUES I MOSQUITS

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits
que treballen de nits.

Pere Quart

Avui m'ha vingut al cap aquest poema que vaig haver de fer llegir i estudiar als meus pobres alumnes de 1r d'ESO fa un parell d'anys.

Hi he pensat quan, a quarts de dues del matí, m'he despertat rascant com una embogida el que, de totes, totes, semblava una picada de mosquit. Renegant, me n'he anat al bany a comprovar l'estat de les ferides i... taxan! El meu dit índex de la mà esquerra s'havia convertit en una botifarra enorme i enrogida que em feia una picor de mil dimonis.

Més renecs (no els poso, per si hi ha menors).

Després d'un bon raig d'aigua freda, ja que se'ns va acabar la pomada de les picades, me n'he tonat al llit. M'estiro, i sento com el psicòpata-assassí de dits riu a cor que vols pensant quina part del cos mortificarà tot seguit.

-I un be negre! - he deixat anar en veu alta, fet que ha causat que l'A es despertés sobresaltat i m'enviés a regar unes quantes vegades quan li explicava el motiu.

Ràpida com una gacela, he obert el calaix-màgic (que és com la capsa de bombons de'n Forrest Gump, mai saps que et trobaràs a dins!). N'he tret un aparell d'aquells elèctrics, li he encastat la pastilleta meravellosa i... a dormir!

No m'han tornat a picar.

Amics, companys, compatriotes: declaro oberta la temporada de caça sagnant del mosquit. Uniu-vos a aquesta noble causa!

Bon cap de setmana!

Vint-i-cinc raons

2007-06-14T10:11:00.000+02:00

Seguint amb la via Sabinera?Sabinista? començada ahir, avui pensava en la cançó Más de cien mentiras, en què en Sabina fa tota una enumeració de motius que fan que valgui la pena viure.
En aquella època de la meva vida en què no ho tenia tan clar, això de que viure és bonic (però complicat), m'ajudava moltíssim sentir aquesta cançó.
Suposo que per això vaig decidir començar la meva llista, a la que us animo a afegir-hi aquelles coses que us agraden.
Aquí teniu les meves primeres 25 (l'ordre d'aparició no indica res!):

les margarites (la flor, malpensats!)
el color blau cel
sentir-me guapa ;-p
patinar sobre gel
la tònica
jeure al sofà amb el meu maridet
les llars de foc
l'olor de roba neta
pintar-me les ungles del peu
les piscines de bombolles
les pomes
tapar-me amb la súper-manta quan fa fred
que m'acariciïn els cabells
nedar sota aigua
les espelmes perfumades
els cabells rinxolats
tocar neu
les abraçades sinceres
els estampats infantils
l'olor dels cabells de l'A.
les bufandes
l'olor del cafè (però el cafè, no)
la xocolata ben negra
els coixins
la truita de patates

Quarts de quatre de la matinada

2007-06-13T14:33:00.001+02:00

Quarts de quatre del matí. Després d'haver dormit menys de cinc horetes, obro els ulls sabent que acaba de visitar-me el senyor insomni. Busco l'estrella que em picava l'ullet quan me'n vaig anar a dormir. No hi és. Potser també té insomni i ha decidit anar a fer una volta. Jo també m'aixeco. No és qüestió de començar a donar voltes al llit i que l'A. m'acabi fent un gruny d'aquells de "es pot saber què estàs fent?".
Me'n vaig al bany i cap al menjador a navegar una estoneta. Sí, podría estudiar, però són les encara-no-quatre-del-matí! Abans d'encendre el llum, fisgonejo per la finestra el pati de veïns. Només un punt de llum: al bloc de davant, una habitació encara té el llum de taula de l'escriptori encès. Fantasejo: un estudiant d'opos com jo? una declaració de Renta a pagar massa? un insomne aprofitant el temps? Abans que pugui decidir-me per una de les opcions, però, s'apaga. Ara sí que estic sola del tot.
Navego una estoneta, però em canso aviat, tampoc hi ha tantes novetats des que me'n vaig anar a dormir.
Esperançada, decideixo tornar al llit: potser si m'estic ben quieteta torni la son. No hi ha manera, però sóc tan mandrosa, que passo de tornar-me a aixecar. Tombada de cara a la finestra, em dedico al noble art de deixar passar l'estona: deu minuts, vint-i-cinc, tres quarts d'hora,...no es nota moviment als pisos del voltant. Per no haver-hi, no hi ha ni cotxes circulant, i això si vius a quatre passes de la Plaça Països Catalans de Girona, sembla impossible. Això sí, els ocells ja fa estona que han començat la seva festa matinal. Jo no sé pas què mengen aquestes bèsties, però se la passen cantant de 4 del matí a 11 de la nit. O potser no són els mateixos i fan torns i jo, que sóc un desastre en l'àmbit "ocellil" no me'n sé adonar.
Fent cas d'aqulles tècniques per intentar tornar a dormir que em sé de pe a pa, decideixo no centrar-me en com em molesta aquest soroll o el fet que el veí de dalt hagi decidit que és hora de fer-se una dutxa i el meu sostre faci un soroll que ni el salt d'aigua més gran que us pogueu imaginar. "Has d'interioritzar-ho tot, fer-ho part de la relaxació".
Per fi m'adormo. Són, si fa o no fa, les cinc del matí.
Al cap d'una hora i mitja, sona el despertador. No sé si tirar-lo per la finestra, escanyar l'A. -que és qui va posar-lo-, o posar-me a plorar. No, no em vencereu, jo em quedo aquí!
Inútilment, m'he quedat al llit fins les 8. No podia dormir.
Ara, però, em moro de son i tinc al cap tota l'estona la cançó del Sabina "Las seis de la mañana". BUF!

Si això ho diu el conseller, ja podem plegar!

2007-06-11T13:56:00.000+02:00

Estic
emprenyada
irada
indignada
ofesa
dolguda
molesta
rabiosa
avergonyida
sulfurada
compungida
i un llarguíssim etcètera

per les declaracions, fa uns dies, del Conseller d'Educació Ernest Maragall en un programa de ràdio.
Teniu un resum i el comentari irònic que en fa l'Empar Moliner aquí.

Només sé que no sé res.

2007-06-11T13:09:00.000+02:00

Navegant per aquests blogs de Déu, m'he trobat amb un d'una tal Menxu que m'ha fet exclamar: "Carai, aquesta sí que en sap!". De passada, m'ha vingut al cap la reflexió d'aquell savi que deia "Només sé que no sé res" i li he donat tota la raó. Aleshores, m'he apuntat (una, que té memòria de peix:4segons!) que demanaria a l'A que em digués on he d'anar per aprendre a fer aquelles coses amb l'ordinador.
Sóc inquieta de mena, jo. Almenys per al que fa a aprendre coses noves. Suposo que per això, en acabar la carrera, vaig sentir un buit brutal al cervell. Ja està? No he d'estudiar més? Com si passar-te estudiant tres quarts de la vida que has viscut fins aleshores no fos suficient. I no, per a mi no va ser prou. En volia més.
I vaig començar a donar pals de cec: que si intentar fer la diplomatura de mestra d'anglès, que si provar d'aprendre a tocar la guitarra,... Sort que vaig acabar centrant-me i buscant allò que realment m'omplís: cada any faig un o dos cursets del Pla de Formació de Zona que és, per aquells qui no sou del gremi, una oferta de cursos gratuïts on ampliar coneixements relacionats amb educació. I, a l'estiu, un curset més, per no perdre pistonada. Això sí, m'emprenya haver d'estudiar "per força" i d'aquí (i de la seva inutilitat) la meva fòbia per les opos.
L'altre dia, un bon amic i gran mestre va dir-me que aquesta ànsia de saber no és pas dolenta, que pitjor seria pensar que ja ho sé tot.
No voldria pas que amb això us pensèssiu que penso tal o tal altra cosa sobre la gent que no vol estudiar. Cadascú ha de fer allò que li plagui. És, només, que a mi em satisfà, aprendre.
Per als encuriosits, aquest estiu li toca al torn a dos cursets que porten títols tan fascinants com:
-L'ús col·loquial del català a l'escola.
i
-Una pissarra amb programari lliure

Què? Macos, oi?

Diumenge

2007-06-10T13:00:00.000+02:00

Xafogor.
Sensació que l'estiu ha arribat de cop sense haver-nos pogut preparar.
Una dutxa refrescant, olor de sals minerals barrejada amb llet hidratant.
Roba fresqueta, cabell mal recollit i cap al sofà!
Una tònica ben freda mentre penso amb la mandra que em fa posar-me a estudiar.
Busco alguna cosa per entretenir-me i agafo la pobra Maya -un coixí d'abella- que dormia tranquil·la al sofà.
Quan acabi el refresc em poso estudiar, de debò.

Afirmació vital

2007-06-07T19:52:00.001+02:00

El meu lema per anar pel món. Calen més explicacions?

Anar al gimnàs

2007-06-07T11:32:00.000+02:00

Al gimnàs, m'hi sento com un pop en un garatge (imatge que em fa riure només de pesnar-hi). I això que gràcies a la meva amiga fibromiàlgia ja fa temps que sóc habitual d'aquest tipus d'establiment. Això sí, com que jo vaig per fer-hi sempre la classe que tinguin més suau de totes les que ofereixen, doncs m'hi sento així, com perduda.
Per començar, la majoria tenen a primer pla la sala de musculació - o de fitness com en diuen ara, que queda més modern- . Allà, tot un estol de mascles dominants es dediquen a ensenyar bíceps movent amunt i avall unes peses que jo no aixecaria ni amb tot el meu esforç. Que dius: "Si tens ganes d'aixecar pes, puja'm les garrafes d'aigua a casa i tema resolt!". A banda d'aquests, i a la pole position dels meus personatges preferits, hi ha el personal corrent com a desesperats a la cinta mecànica. Homes i dones -aquí ja hi impera la igualtat- suats fins als peus i corrent com si els hi anés la vida o se'ls estigués cremant el dinar.
I finalment, hi ha les sales per a les diferents classes: step, aeròbic, gimsuau, etc. Jo, com ja us he dit, vaig sempre a la més suau que hi ha en cartell. Allà, envoltada de gent que pràcticament em dobla l'edat, és on realment em sento bé: cada dues paraules de la monitora de torn, una és "a poc a poc i sense fer-vos mal". Ideal!
A vegades, però, se m'encén una mica la vergonya en veure com la pobra que t'està fent la classe i que t'ha demanat que estiris la cama tan com puguis, pot fer-ho fins a dur-la gairebé a tocar del nas. I tu, desesperada, no pots aixecar-la més que uns quants pams del terra. Per sort, la resta de públic assistent està en les mateixes condicions que les teves, i acabes convencent-te que l'exagerada és ella, estirant la cama d'aquella manera!
En fi, us deixo, que he d'anar a fer estiraments. Un, dos. Un, dos, ...

Companys inseparables

2007-06-06T09:38:00.001+02:00

En Quimet és el company inseparable de la Laia. L'ha acompanyat a tot arreu des que va néixer.
Es tracta d'un ós, de material desconegut (jo diria que no és pas de feltre) dotat d'una paciència infinita. L'altre dia, la Laia li mossegava ferventment el morro. Jo, com a tieta responsable que sóc, vaig cridar-li l'atenció dient-li que allò no estava bé, i pensant, dins meu, que tal com l'arrossega per tot arreu, el pobre deu estar més brut que una guilla i no és pas qüestió d'anar-lo mossegant . Ella, sense deixar de fer-ho, em va mirar tota estranyada i va seguir amb la seva tasca. Dedueixo que deuria pensar que un company de fatigues hi és precisament per això: per donar-te suport quan tens ganes de mossegar a algú.

Té sort, ella, de tenir en Quimet. Estigui trista, contenta, decebuda, alegre, inquieta o dormilega, ell sempre és allà, a la seva disposició.

Llàstima que, en fer-nos grans, no ens serveixi un ninotet qualsevol, i ens passem mitja vida buscant una persona de carn i ossos que faci aquesta funció.

Que tinguis sort, petita!

Talles grans

2007-06-05T17:26:00.001+02:00

Aquest és un tema que em toca la fibra -per dir-ho finament- cada vegada que en parlo. El tallatge actual i la disponibilitat de talles a les botigues de roba és ridícul i escandalós. Així de clar!
No cometré l'error de dir que els maniquís dels aparadors o les models amb mides impossibles són les causants de l'elevat nombre de gent amb patologies alimentàries. Jo he patit una anorèxia -ara estic perfectament- i sé de sobres que darrere aquesta malaltia hi ha molt més que una qüestió de tallatge. Això sí, aquesta premisa tampoc ens hauria de servir per quedar-nos indiferents davant l'extremada primor que es llueixen a les passarel·les. I fins ara rai, que no veient les desfilades quedaves exempt d'aquesta visió de cossos malaltissos (no em crec que pugui ésser normal que amb 1.70 pesis 40 quilets, no m'ho empasso!). El pitjor de tot és veure com a les botigues de roba trobar una talla tan comú com la 42 és pràcticament impossible i que, si els demanes la 44, et remetin a botigues "especials per talles grans". Comentari que, deixeu-me que us ho digui, em desperta els instints assassins més ocults. Què vol dir això, que el 90% de la població fa talles especials?!
Sort que, com ja sabeu, a mi m'agrada parlar-vos dels petits miracles del dia a dia i aquí és on vull anar a parar. Aquest matí, he estat amb ma germana a una botiga on tenen roba per fèmines amb talles des de la 36 fins la 54 (que és ben bé una 56 d'altres llocs). I el mateix model amb totes les talles! M'ha agafat una alegria immensa: per fi un lloc on tothom pot vestir-se amb roba "normal" tingui la talla que tingui, i tan i fa si la teva és la 46, la 50 o la 38. Sortiràs guapa igual. M'alegra pensar que, si ens vingués de gust, totes les dones de la meva família (amb talles completament dispars) podríem vestir-nos exactament igual sense cap mena de problema.
I m'ha fet il·lusió.

Gràcies!

2007-05-31T22:33:00.000+02:00

Demà torno a anar al Clínic. Estic neguitosa preparant-ho tot, em fa il·lusió anar-hi. El metge que em porta, de la Unitat de Fibromiàlgia d'allà, és una persona d'aquelles que et sap greu no haver conegut abans: amable, atent i professional.

Acostumada a no rebre aquest tipus de tracte afectuós, la novetat senta d'allò més bé. I més si resulta que aquesta no és la única “carícia emocional” que he rebut últimament. És tracta ja de la tercera persona en pocs dies que, sense mantenir cap vincle afectiu amb mi, s'ofereix a ajudar-me en allò que pugui fer-me falta. Formen part d'un grup minoritari de gent disposada a donar-te un cop de mà perquè sí, sense demanar res a canvi.

Anant pels món, ja et trobes gent que fa la seva feina o que et dóna un cop de mà si els ho demanes, però quasi sempre ho fan d'esma, desencantats o fins i tot de mala gana, com si enlloc de -per posar un exemple- buscar-te una talla concreta, els estiguessis demanant un ronyó. I això s'encomana: acabem anant tots amb aquell aire de “a-mi-no-em-parlis-que-tinc-molt-mal-dia” des que ens llevem fins que ens en tornem al llit.

Però resulta que a mi, els meus pares (tot un compendi de saviesa, segons vaig veient), van ensenyar-me que s'ha de saber dir: ho sento, gràcies i t'estimo. I jo, que sóc de mena digues-li utòpica, digues-li innocent, encara vaig donant els bon dia i les gràcies quan algú m'ha atès. Aleshores és quan es produeix el miracle: en sentir-ho, et retornen un somriure, sorpresos, ells també, per aquesta amabilitat tan escassa.

Així doncs, i si ens ve de gust millorar una mica la situació, podríem posar-hi un granet de sorra i anar donant les gràcies, si més no, a aquesta gent que, com el meu doctor, donen el millor d'ells per fer-te sentir bé.

Estimar

2007-05-29T09:21:00.000+02:00

En el nou disc d'Els Pets -una autèntica joia pels sentits- hi ha una cançó que m'emociona cada cop que la sento, que és cada dos per tres.
Es titula "Faig saber" i ve a ser la carta de comiat d'un home a qui, després de 61 anys de matrimoni, el dia anterior se li ha mort el seu amor després de patir durant prop d'un any d'agonia. Després d'haver passat la primera nit sol, s'adona de l'absurditat de seguir aquí sense ella i pren la decisió d'anar-se'n on ella pugui estar.
No em posaré pas a debatre els pros i els contres del suicidi, més que res perquè no tinc el cos per aquest tipus de reflexions filosòfiques, ara mateix.
Del que m'agradaria parlar és de com viu la relació amb la seva esposa, a qui en tot moment defineix com "el meu amor", el protagonista de la cançó. Sé que és també un tema delicat, ja que, si cada persona és un món, no vulguis saber el que és cada parella. No obstant, no és pas el primer home (o dona) a qui sento dir que no saben concebre la seva vida sense la seva parella. Es tracta sempre de persones profundament enamorades de la parella i correspostes al 100% en aquest sentiment. Gent que, ja faci poc o molt que estan junts, t'adones que és com si fossin dues meitats d'un mateix ésser. Que si els preguntes què és allò que els agrada més fer, no dubten ni un moment a dir-te alguna activitat que pugui compartir amb l'altre.
I a mi això m'emociona. Amb l'A fa prop de set anys que estem junts i ja hem rebut unes quantes trompades. Amb tot, ha arribat un punt en què fins i tot em costa adonar-me que, en algun moment, la meva vida existia abans d'estar amb ell. I el millor de tot és que aquest sentiment, lluny d'anul·lar-me com a persona, reforça el concepte del jo que tinc de mi mateixa. Quan estimes molt a algú, hi ha el perill que t'esborris, t'anilihis fins al punt que no et sentis més que una puça al cantó d'un gegant. Per a mi, en canvi, l'A és una mena de força que m'empeny a lluitar, a tirar endavant, a buscar ser millor persona.
Com ja he dit abans, això no vol dir que tot siguin "flors i violes". Senzillament, que el resultat dels bons i mals moments és aquesta sensació que us descrivia fa una estona. I s'hi està d'allò més bé.
Una abraçada!

El que no dormen els ullets ho descansen els ossets

2007-05-22T13:35:00.000+02:00

Amb aquesta gran frase, ma mare intentava convèncer-me, de petita, perquè m'estirés al llit encara que no tingués son.
Ja aleshores, com ara, era de difícil dormir. Ella sempre ha dit que els seus fills eren classificables en dos grups: els de bon dormir i mal menjar, i els de mal dormir i bon menjar. Com podeu deduir, jo formo part del segon grup (d'aquí que,de petita, em diguessin "bitxo-bola"!).
Amb el temps, el tema dormir no ha millorat massa, però he aconseguit, en canvi, aprendre a relaxar-me i descansar. I és que, abans, tot i estar esgotada m'era impossible descansar, amb el cor bategant a tot drap i el cap bullint ple d'idees (i neures). A força de temps, però, vas entenent que, o hi fas alguna cosa o seràs sempre la noia de les ulleres perpètues, com una mena d'ésser que mai descansa, castigat per la ira dels déus.
Però no és tan fàcil. Quan s'és de mena nerviosa, com jo, ja et poden deixar anar discursos sobre relaxació, respiració i mandangues, que tu la única cosa que tens ganes de fer, és aixecar-te i posar-te a fer feina, que ja fas tard.
Amb l'arribada de la fibro, però, va arribar-hi també el cansament etern i amb ell la necessitat aleshores ja imperiosa, de posar-hi algun remei. Per sort, les classes de reeducació postural a les que anava per minvar el dolor muscular i recuperar una mica la força perduda, tenien una estona dedicada a tècniques de relaxació per descansar el cos castigat. I això va ser la meva sort, la solució.
Des d'aleshores, sóc capaç d'estirar-me i reposar quan em faci falta que, en el meu cas, és un parell de cops al dia o tres. Quan veig que em cal descansar, me'n vaig a l'habitació, em trec la roba, i m'estiro ben còmodament en la immensitat del nostre llit: una meravella de metro vuitanta d'ample per dos metres d'alt que es mereix un post a part (intentaré escriure-us-el aviat). Al cap d'una estona, em llevo sentint-me com nova, amb força per afrontar-me al que faci falta fins que el cos torni a dir "prou!".
Fins aviat!

I si anéssim a la platja?

2007-05-20T10:48:00.000+02:00

Avui he fet les paus amb la platja.

Al contrari que la majoria de la gent, per a mi anar a la platja sempre ha estat un sacrifici enlloc d'una diversió. Aquesta platja- fòbia, que fa anys i panys que dura, ve donada per tot un seguit de raons:

El fet d'haver viscut sempre en un poble de costa. Veure com el trajecte que fa quatre dies feies en 20 minuts ara es converteix en un via crucis de més d'una hora, causat pels cotxes dels turistes que van cap a la platja.
La proporció inversa entre la quantitat de gent que hi ha a la platja i la seva bona educació (allò de saber-se comportar mínimament): que si nens corrent per sobre els teus peus i deixan-te més arrebossat de sorra que una croqueta, que si el grup d'adolescents del cantó amb la música a tot drap i uns xisclets que Déu n'hi do; que si la piloteta de la parelleta que juguen a tenis-platja i que no se sap ben bé perquè però sempre va a parar als teus peus; que si... brrrrrrrrr!
La sensació que, tot i que prenguis totes les precaucions necessàries, acabes sempre amb més sorra que la del sorral del pati de l'escola. I a llocs on no pots ni deduir com coi hi ha anat a parar.
El fet que, quan no són algues, són medusses, però sempre hi ha algún ésser disposat a aixafar-te la banyada.

Per això ja fa temps vaig convertir-me en animal de piscina i , més concretament, de piscina poc concorreguda.

Però, és clar, una no va sola pels puestos, i el meu maridet és amant de fer capbussades al mar de tant en quant. I tot i que miro que siguin les mínimes (l'estiu passat només vam anar-hi 2 o 3 vegades), de tant en tant, cedeixo a les seves peticions platgeres.

I això és precisament el que va passar ahir. Parlant d'anar a veure els meus pares, l'A. va dir-me, amb aquella mirada de xai degollat, si em semblava bé d'anar a la platja a primera hora abans de la visita familiar. I així ho hem fet.

I com us deia al principi, m'ho he passat de conya: hi hem arribat cap a les 10 del matí i n'hem marxat al cap d'una horeta i mitja. Hi havia poquíssima gent, amb la qual cosa no ens feiem nosa els uns als altres. A més, el ventet suau evitava que et sentissis rostida al sol qual pollastre a l'ast. I mentre l'A. feia un capbussó i s'estirava a la tovallola per assecar-se, jo m'he dedicat al meu passatemps preferit: l'observació i comentari sobre els companys de zona.

Sóc aquí!

2007-05-15T10:54:00.000+02:00

La Laia, la meva nebodeta, és una criatura divertidíssima de dos anys i mig (mes amunt, mes avall). Com ella mateixa es defineix, és un bitxo. De fet, cada dia que passa és una mica més bitxo que l'anterior. O més ben dit, aprèn noves formes de demostrar la bitxeria que porta a dins.

Els últims dies, per exemple, ha descobert l'apassionant món d'amagar-se a qualsevol racó de la casa i veure si la pots trobar. De cop, t'adones que fa estona que no se la sent, i comences a voltar el pis tot dient: "Laia, on ets?". I sents com riu entre dents mentre s'amaga, encara més, sota d'algun dels llits que hi ha al pis.

Si tot i això, no la localitzes, al cap d'uns quants cops de cridar-la (un parell, la seva paciència és escassa), sents un: "sóc aquí!", dit amb una cantarella d'allò més múrria. I riu encara més dins el seu amagatall-castell misteriós.

Finalment, la trobes i ella et deixa anar un: "Susto!" mentre riu a cor que vols. I a tu se t'escapa el riure mentre fas veure que, realment, t'ha espantat d'allò més.

Avui m'ha vingut al cap quan l'A., acabat d'arribar de comprar, em buscava per tot arreu. Jo, des de l'habitació, cridava tota múrria: "Sóc aquí!"

Ser mestre avui

2007-05-10T10:55:00.000+02:00

Ser mestre, avui, és quasi una heroïcitat. Sobretot, si ho ets vocacionalment (si no, passant de tot vius tant tranquil). Més d'un dia et planteges si realment val la pena seguir amb una feina que, tot i que el 90% de la gent pensa que està massa ben pagada, no té una compensació econòmica adequada al sobreesforç que suposa.

Actualment, se'ns demana als mestres que fem a escola tot allò que els pares no poden, no saben o no volen treballar a casa: donar-los les pautes mínimes de comportament social, comprovar si té polls, càries, angines o vés a saber què, encarregar-nos de que segueixin una dieta equilibrada (res de bocabits per esmorzar), assegurar-nos que es dutxen de tant en quant,... I tot això, envoltat d'una mena de menyspreu general a la nostra professió. Quantes vegades no m'he sentit a dir allò de: "mestra? tu sí que vius bé: dos mesos de vacances, un horari que ja voldríem els altres, un sou espaterrant,..."

Fins i tot el meu home, al principi de la nostra relació, creia en aquesta llegenda urbana. Ara, en canvi, és el primer que salta en sentir comentaris així. S'ha fet farts de veure'm arribar a casa destrossada, amb una pila enorme de treballs per corregir, havent rebut l'esbroncada d'algun pare que s'havia deixat l'educació a casa, i amb la presió d'estar convençuda que encara podria fer alguna cosa més per tirar ajudar el Joan, que no se'n surt amb les restes portant.

I el que més el fascina de tot plegat és que tot i això, m'encanta la feina. Sóc incapaç d'imaginar-me sense fer de mestra, és inherent a mi, em fa ser qui sóc. Tinc l'escriptori envoltat de dibuixos, em cau la baba quan em saluden alumnes d'altres anys, m'alegra el dia l'abraçada d'un dels meus nens, em meravello amb ells a cada nou descobriment.

Ara porto dies malalta a casa i creieu-me si us dic, que el que més em motiva a posar-me bé, es tornar a la meva classe.

A la meva mare

2007-05-04T10:57:00.000+02:00

A "El príncep de les marees" el prota deixa anar una frase que fa més o menys així: "De petit, em semblava la dona més meravellosa del planeta. No vaig ser el primer fill en equivocar-se respecte a la seva mare".

A mi, en canvi, m'ha passat just al contrari que al Nick Nolte: com més gran em faig, més m'adono de la sort de tenir-la com a mare.

Ja sé que tots pensem que la nostra mare és la millor, però us puc ben jurar que jo, quan ho dic, ho faig amb coneixement de causa: la meva és una lluitadora nata, una dona que ha passat tota la seva vida corrent una mena de cursa d'obstacles on el destí es proposava fer-li més dificultós el camí a cada cantonada. Volia estudiar i no va poder, a part de perquè a casa s'havia de portar quartos per seguir endavant, perquè una malaltia a la psique va deixar-la sense ànims ni concentració per poder estudiar. I amb tot, és una de les persones més intel·ligents i amb més cultura que conec. No volguéssiu mai jugar al Trivial en contra d'ella!

Sovint se la nota cansada, deprimida i podries pensar que es tracta d'una persona trista o amargada. Lluny d'això, el seu cansament és la mínima conseqüència de la vida que li ha caigut a sobre i a qui la coneixem ens sorprèn que a vegades tingui ganes de llevar-se al matí.

Però si algun tret defineix de manera més exacta la meva mare és la seva capacitat d'estimar. Estima, estima i no es cansa d'estimar. Estima als qui l'estimen i fins i tot a aquells que saps que no l'estimen ni una desena part de com ella ho fa. Quan fa quatre dies l'entraven a quiròfan per a una intervenció de la que no sabíem si se n'arribaria a sortir, les seves últimes paraules van ser pensant en els altres: "Que Déu us beneixi a tots!"- ens va deixar anar. I a mi se'm va fer un nus a la gola. N'he d'aprendre tant, d'ella! Per això vaig estar-me tota l'estona de la intervenció demanant a Déu, el destí o qui fes falta, que me la deixés al meu costat una llarga estona, perquè com diu el seu poeta de capçalera: "Tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero"

El dur món de la construcció

2007-04-17T10:59:00.000+02:00

Ostres, com la de Ventdelplà!

2007-04-16T11:02:00.000+02:00

Si fa mesos la resposta més usual, en explicar que pateixo fibromiàlgia (i a banda de l'omnipresent: “fibro...què?”), era “Ah! Com la Manuela de Madre!”, ara aquesta afirmació ha estat desbancada escandalosament per la “Com la de Ventdelplà, oi?!”

I és que des que l'entranyable Carme pateix la meva mateixa malaltia -que consti que la guanyo per dos anys d'avantatge patint-la-, el grup de gent que no em mira com un extraterrestre ha augmentat de manera important. I lluny de molestar-me, com algú m'ha insinuat, més aviat em fa gràcia. Em sobta que es conegui la malaltia encara que sigui per via d'un culebrot enlloc de per una Marató que considero que va estar d'allò més encertada,però si d'aquesta manera aconseguim que la gent, per fi, es mostri mitjanament sensibilitzada amb el tema, endavant.

És clar que podrien afegir-s'hi matisos sobre el fet que és una malaltia que no a tothom afecta de la mateixa manera, que cal prendre-s'ho positivament, etc. però d'això ja me'n cuido jo quan parlo amb algú del tema. Mentrestant em conformo amb saber-me entesa per una majoria, que en una afecció com aquesta ja és molt. No fa pas tant que em sentia a dir “perletes” com:

-Vols dir que et fa tant de mal?

-Au, va, sempre queixant-te de que estàs cansada! Jo sí que n'estic!

-Això és que no et cuides prou!

Almenys aquest tipus de reflexions afectives en veu alta han disminuït, i puc anar fent “només” amb els malestars de la malaltia mateixa, que no són pocs.

Per tant, i de moment, gràcies, Ventdelplà!