Quan moriré, porteu-me a l'Empordà. Però mentrestant, si em perdo, busqueu-me a Planoles.
Per a mi, Planoles ho és tot. És el bon menjar, el bon dormir i el millor viure. És seure i no fer res, passejar pels seus carrers, fer ruta muntanya amunt. És trobar aquella pau que pensaves perduda, aconseguir el repòs de l'ànima, mentre alimentes els sentits.
A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.
Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.
Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.
A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.
Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.
Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.