dimecres, de febrer 20, 2008

Nous horitzons


Ella es passa el dia a casa. La persona que la cuida li fa companyia, l'ajuda, la distreu tan com pot fins que el rellotge marca les set.

Aleshores, ell torna a casa, exhaust d'un jornal de feina, i l'abraça i li pregunta què li cal.
Tot dins una rutina eterna, en què el guió marca, de 7 a 9: anar a comprar d'un salt (ella estarà tota sola a casa), dutxar-la, vestir-la i fer el sopar.

Mentrestant, ella li haurà explicat el dia de tots els seus fills: el metge d'un, la discussió de l'altra, la feina penjant d'un fil del tercer,... Poc a poc, anirà desgranant les històries que s'ha après mentre parlava amb ells per telèfon.

Durant anys, la seva única vida ha estat la dels altres: tancada entre les quatre parets del seu pis sense ascensor, ha vist més d'un cop com passaven setmanes sense que ella pogués sortir al carrer.

Des de fa uns dies, però, el seu món ha canviat. Ara parla amb ell de caixes, de dates, es dediquen a fer plans d'on aniran. L'esperança li ha arribat en forma de pis amb terrassa en una planta baixa. Metres i racons nous l'esperen per estrenar.

I li brillen de nou els ulls. I parla de com sortirà al jardí cada tarda. Organitzen una nova rutina en què ella el podrà acompanyar al carrer.
I els ulls d'ell brillen amb els d'ella. I pensa que potser sí, potser ara tot serà millor.

diumenge, de febrer 17, 2008

La caixa de Pandora

La memòria i les emocions són punyeteres.

Intentes dominar-les, establir mecanismes de control -per això val la pena plorar, per això altre, no-.
I de cop, quan menys ho esperes, qualsevol estímul minúscul es carrega tot el control.


Quan va morir la meva àvia, vaig plorar desconsolada en saber-ho, però en dies posteriors, tot i l'enrenou de funerals, trucades i condols, no vaig vessar ni una llàgrima.
Cinc dies després, i quan tronàvem en teoria a la normalitat, em va tocar parar taula.
Mon pare va trobar-me plorant desesperada mentre tenia, a la falda, un dels plats. Era el primer dia en què, de cop i volta, vaig adonar-me que ella mai més seuria a taula, i es va produir un buit terrible al meu interior.


No havia tingut una catarsi així des de feia anys -quasi una desena- quan divendres, de cop i volta, tornà a succeir. Ens n'anàvem a dormir i en posar-me al pijama, vaig veure-hi una petita ombra de sang. Era aquella taca residual que el detergent no pot treure i que en situacions normals, pot fer-te ràbia, o angúnia, però que aquell dia i aquella taca en concret, va destapar la caixa de Pandora
I vaig plorar de ràbia, de tristesa, d'impotència. Les llàgrimes queien com un torrent mentre m'abraçava a l'A desconsolada i ell m'amanyagava, intentant calmar aquell patiment. No s'hi pot fer més i qualsevol paraula o raonament hauria estat inútil. El procés d'assumir el què ha passat és un camí de formigueta, i a mi em queden, encara, algunes passes per fer.

Com en la caixa, l'esperança és la última cosa que es perd.

dijous, de febrer 14, 2008

Dret a rèplica


No sabia ni com començar aquest post.
Fa dies que, arran de la vaga de mestres d'avui, escolto i llegeixo com es diuen autèntiques barbaritats amb total impunitat.
Sóc una persona que creu en el diàleg, en la discussió entesa com a confrontació d'arguments oposats. Però sempre, SEMPRE, des del respecte.
I si alguna cosa ha estat absent de qualsevol "debat" aquests dies, ha estat el respecte.
Per tal d'expressar el desacord amb els vaguistes (entre els quals m'hi compto) se'ns ha titllat d'analfabets, apoltronats, vividors, mal formats, incompetents, i un llarguíssim etcètera que m'encén i m'indigna només recordar-ho.
No parlaré del col·lectiu en general (tot i que amb els anys i les escoles que porto a l'esquena, he conegut força-molts mestres).
Parlaré de mi mateixa, responent a aquestes ofenses:
  1. Cada setmana dedico vàries hores a fomentar als alumnes la comprensió lectora. Valoro molt la importància de comprendre allò que es llegeix. Si parlo de les bases de la llei, és perquè me les he llegit.
  2. No he parat de formar-me des que vaig acabar la carrera. Cada any faig un mínim de 3 cursos de formació permanent.
  3. El meu horari no s'acaba a l'escola. A casa, preparo els exercicis que faran els alumnes, preparo material de suport i corregeixo.
  4. Cada any, en un moment o altre, s'avalua la feina dels mestres per Inspectors d'Educació. Ho considero just i necessari. Ara, si els meus resultats són positius, no tolero que se'm titlli d'incompetent.
  5. Treballo a l'escola pública i ho havia fet anteriorment a la concertada. La democràcia i llibertat de càtedra, la diversitat pedagògica, les possibilitats de participació que hi ha a la pública no estan presents a la concertada.
L'escola pública és un bé molt preuat i cal lluitar per no perdre'l. Hi haurà qui pensarà que la vaga no és el camí, però us asseguro que el que recull les bases de la nova llei, segur que NO l'és.

dimarts, de febrer 05, 2008

Rutines


Cada 3 dies em quedo sense esmorzar.
Bé, més aviat es tracta d'un esmorzar posposat.

A primera hora del matí i amb els ulls plens de lleganyes, l'A i jo entrem a Urgències de l'hospital Josep Trueta. Allà ens fan un sobre amb les etiquetes (quina manera de llençar paper cada dia!) i ens envien a sala de parts, on em porten l'embaràs ectòpic i el seu avortament des de fa més de 15 dies.

Així doncs, ens plantem a la 3a planta i anem directes al timbre, on una infermera amb cara de a-veure-que-volen-ara-aquests ens agafa els documents i ens invita a seure. Uns 5 minutets després, apareixerà per la porta, dirà el meu nom i em convidarà a ensenyar-li la vena, així sense prolegòmens ni res. Després, i com que ja s'ha llegit l'expedient, em deixarà anar allò de: "ara toca esperar una hora i mitja o dues fins als resultats, ja ho saps".

L'A. em farà un gest per a que m'instal·li al seu cantó, i m'oferirà tots els productes del nostre "kit de supervivència": revistes -un agraïment a en Pep pel Vanity Fair-, MP3, llibre de sudokus, aigua, menjar (sí, desde la 5a visita vàrem aconseguir que em deixin menjar després de l'analítica, iupi!),...i entrarem a la dimensió desconeguda. Ja he parlat altres vegades de com cambia l'espai-temps quan ets en un hospital. Una ralitat intrigant que no sé perquè no ha rebut l'atenció de cap estudiós de fenòmens paranormals.

Com que ja he entrat en aquesta dimensió altres vegades, sé que val més posar-s'hi bé, com en d'altres situacions.

Per sort, els matins són plens de programes de ràdio amb desig de tenir-te informada i entretinguda, i l'espera no es fa tan densa. Quan menys t'ho esperis, cridaran de nou el teu nom, i una doctora que no és mai la que vas tenir el dia abans, et farà la ecografia i et dirà, de nou, allò que ja has sentit massa cops: "torna d'aquí 3 dies".

Dijous serà sant tornem-hi i si tenim la sort de cara, serà l'inici del final. I tocarà canviar de nou la rutina, intentant pensar allò que, de les desgràcies, una sempre en surt més forta.




PD: En la última visita, vaig decidir carregar l'MP3 de la música que més m'agrada. I aquesta cançó d'en Sabina va fer-me dibuixar un somriure. Us la deixo: