divendres, de juliol 27, 2007

La bellesa dura 24hores


L'hibiscus ha florit i l'alegria que això em produeix només la minva saber que la flor dura només 24-48h.
Així doncs, vaig a seguir contemplant-lo.
Bon cap de setmana!

Més fotos, aquí.

dijous, de juliol 26, 2007

Lollypop


Aquesta és una de les cançons que fan que tingui ganes de no saber el poc o molt anglès que sé. La cançó em té enamorada, però la lletra...
En fi, us la deixo. A mi em dóna marxilla. A veure si a vosaltres us posa de bon humor, també.
Salut!

dimecres, de juliol 25, 2007

Barreja d'emocions


Cada vegada que acompanyo ma mare a l'ICO (l'Institut Català d'Oncologia) a Girona, m'envaeix una barreja de sensacions enorme.

D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.

D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".

El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.

Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.

Petons!

dimarts, de juliol 24, 2007

Algú té un llumí?


Sé que amb el post d'avui em guanyaré algunes enemistats, però: M'alegro de la apagada d'ahir. Apa, ja està dit!
No és pas que la fibro m'hagi tornat mala persona de cop i volta i em posi a desitjar-vos mal a cap de vosaltres. És, senzillament, que espero que l'apagada a la capital serveixi per a donar un toc d'atenció a les companyies elèctriques.

Com en moltíssimes altres temàtiques, les autoritats no reaccionen fins que els afectats són ells mateixos o la gent que crida és moooolt nombrosa. I quan passa això? Quan el desastre ocorre a Barcelona.

Al poble on he viscut quasi tota la vida, un d'aquells de costa tranquil·lets al Baix Empordà, això de les apagades és el pa de cada dia. Cada any (sí, sí, que no hi ha hagut any sense apagades, comprovat!), se'n va el llum entre dues i tres vegades. I tu, allà, amb cara de màrtir, sabent que no et servirà de res queixar-te, que ningú farà cas de 7000 habitants d'un poblet del nord-est del país.

A casa, quan començava a ploure o fer tramuntana, a part d'assegurar-nos que les finestres estiguessin ben tancades, la segona ordre del dia era: "i vés a buscar les espelmes que després no les sabrem trobar!"
He viscut tota la infància i la adolescència amb la creença que haver de tenir els llumins i les espelmes a prop per a quan se'n vagi el llum, és d'allò més normal.
Després, però, t'ajuntes amb un de Barcelona que et mira amb cara de pócker quan et sent verbalitzar aquesta afirmació. Això sí, després d'uns quants anys convivint amb la teva realitat, canvia la cara de pócker per la d'indignació.

Així doncs, gent de la capital, indigneu-vos força, a veure si de rebot, hi guanyem tots plegats.

Salut!

dilluns, de juliol 23, 2007

Anuncis per paraules


Em trobo molt malament i faig vida al llit.
Quan la fibro es decideixi a deixar-me tornar a ser persona, torno.
Petons!

divendres, de juliol 20, 2007

Senyores i senyors...

HE APROVAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Metamorfosi


Començo a pensar que estic mutant en una altra persona. Els símptomes són nombrosos, i començo a pensar que hauré d'anar a que algun científic despistat m'analitzi a fons:

  • plantes de què em cuidava fins l'any passat:0-1. Plantes actuals:5 i en vull més!
  • sempre era la primera en llevar-me. Ara hi ha dies en què l'A., en veure'm desperta, deixa anar: "Ja s'ha aixecat la marmoteta!"
  • com més va, menys em preocupa el que pensin els demés. He fet meu allò de saber qui realment t'importa i centrar-me en ser feliç i fer-los feliços.
  • no m'havia arreglat ni maquillat en ma vida. Ara m'encanta cuidar-me i intento vestir-me de manera que em diguin: "i que n'estàs, de guapa, avui!"
  • mitjana d'anades a la platja els darrers estius: 2-3 per temporada. Cops que hi he anat aquest any: 3 (+ 1amb la barca) i repetiria avui mateix! He de dir, en defensa meva, que hem trobat un raconet on s'hi està de conya i hi ha poquíssima gent.
  • cada cop tinc més barra, i defenso allò que crec just amb ungles i dents.
Com veieu, hi ha una mica de tot: trets banals, i d'altres més importants.
He arribat a la conclusió, errònia o no, que segurament, allò que em passa, és que m'estic fent gran.

Bon cap de setmana!

dimecres, de juliol 18, 2007

Llençols nets


Estirada al llit, m'abraço al coixí i n'oloro la flaire: mmmmmmm! Avui hem fet bugada i acabem de fer el llit amb els llençols acabats de sortir de l'estenedor.

M'encanta l'olor a roba neta! Si mai fes un rànquing amb les olors que més m'agraden, em sembla que ocuparia la primera posició.
Em dóna una sensació de comfort, de benestar, d'allò més agradable.

Amb el temps m'adono que els meus records, més que estar plens d'imatges, estan plens d'olors, gustos, i sensacions tàctils. L'olor de croisants acabats de fer em transporta a les nits d'estiu al poble; el tacte de llençols tensats, als llits hiper-tibants de la infantesa; el gust de xocolata, als esmorzars de diumenge multitudinaris (era l'únic esmorzar de la setmana que fèiem tota la familia junts, i si sou 4germans, entendreu això de multitiud ;-p); ...

Potser per això m'he aficionat a la jardineria: ma mare s'ha passat mitja vida (almenys els 30 anys que fa que la conec), voltada de flors, amb aquella olor a terra mullada que quedava al menjador després de regar. Suposo que associo aquesta olor a la imatge de la mare. Chi lo sa!

Per això també m'agrada tant i tant la cançó Bocins de tu d'Els Pets, per tota l'alegoria a gustos, tactes i olors que enumera.

Salut!


dimarts, de juliol 17, 2007

La família botànica creix


Per calmar els nervis fins al divendres (quan sabré si he entrat en el meravellós món del funcionariat o no), he decidit concentrar totes les energies en altres coses.

Per això. avui, ni corta ni perezosa -bé, perezosa, una mica-, me n'he anat a comprar plantetes noves...

Qual Indiana Jones en busca de vés-a-saber-quin-coi-de-tresor, m'he encaminat al Mercat, on sé que hi ha, almenys, dues parades de plantes i flors.

La noia que m'ha atès és d'aquelles que dóna gust tractar-hi: amb paciència, m'ha anat ensenyant plantetes que s'ajustessin a allò que jo demanava, literalment: plantes que creixin i que no costi gaire cuidar-les.
Que dius: aquesta noia és una crack, si aguanta descripcions com la teva. Pozí!

Al final, me n'he anat amb un Ibiscus que ja és al balcó del menjador parant el sol, i un Spathiphyllum, o Cuna de Moisés pels amics, que és al meu costat amb cara de a-veure-quina-pertorbada-m'ha-tocat-per-mestressa.

Ho he descarregat tot a casa i me n'he anat al Tot a 1€ a comprar testos i altres eines per fer la feina de jardinera oficial.

He tranplantat les noves adquisicions i, de passada, he arreglat una miqueta la menta - que no llenço encara pensant allò de "mentre hi ha vida, hi ha esperança", i he penjat l'heura amb un apanyo al balcó de la cuina que ja veurem quants dies dura.

Espero que les cuques no se'm tornin a rebel·lar, que amb la menta agonitzant ja en tinc prou!
Podeu veure les fotos de totes les meves nenes fent click aquí.

diumenge, de juliol 15, 2007

A un pam de la glòria


Amb en permís de'n Pep (o posa-li Angu, també), per robar-li la frase feta, us faig saber que he superat la part d'oposició.
Demà dilluns, al matí, em toca presentar els mèrits, que són el temps treballat, els cursets fets, etc. i que han d'acabar de fer mitjana amb la nota.
El resultat final serà el que determinarà si entro o no a formar part del meravellós món del funcionariat.
Desitgeu-me sort!

divendres, de juliol 13, 2007

Micro relat


Vaig presentar el relat que us deixo aquí en un concurs de la Generalitat.
No he guanyat (ni tan sols finalista), però m'ho he passat bé escrivint-lo.



EVIDENTMENT


En Ramon Dalmau l'emprengué a cops de paraigua contra aquell desconegut després d'una discussió fútil. El deixà sol, inconscient, en aquella parada de bus enmig del no-res.

Tres anys després, el citaren per fer de jurat en el cas d'aquest homicidi. Havien detingut un carterista habitual, Juan Gutiérrez, amb la cartera del difunt.

En Ramon, evidentment, el votà culpable, i acabà convencent els membres indecisos del jurat. Deu anys a la garjola.

Ell, evidentment, rebé un ascens a la feina: els bons ciutadans han de ser recompensats.



dimecres, de juliol 11, 2007

Lletres, bits i pàgines web


Tot i la meva profunda ignorància tecnològica, m'apassiona el món d'Inernet.
L'uso cada dia per a mil coses diferents: hi llegeixo els diaris, busco rutes per anar a un lloc determinat, hi penjo fotos, ...
Suposo que part d'aquesta passió és que, a través de la xarxa, he fet bons amics, com tots vosaltres. Gent que, sense ni saber ni com et dius, t'ofereix suport moral quan estàs ensorrat, i celebra amb tu les alegries. Què més pots demanar?
Sí, ja sé que res pot suplir el contacte físic entre dues persones: el gest, la mirada, l'abraçada, diuen moltes vegades molts més que mil paraules. Però el fet de poder parlar, intercanviar opinions, animar, etc a gent que tens lluny, hi fa molt.
A més, per a mi, Internet ha suposat el primer pas per després establir amistats "físiques": persones que havia conegut a través de la xarxa, han esdevingut grans amics amb qui quedo sempre que puc i, fins i tot, un s'ha acabat convertint en la persona amb qui comparteixo vida des de fa una pila d'anys, el meu marit.
Últimament m'envaeix, però, la sensació que m'estic quedant enrere, que la cosa avança, avança i jo no puc seguir el ritme com desitjaria i em fa por quedar-me pel camí. Per això atabalo a l'A demanant-li que m'expliqui com es fa això, o allò, o què coi vol dir això del 2.0 (i no parlo de Gran Via 2,eh?!). I ell m'acaba engegant: "No sóc l'Enciclopèdia, jo!"
Avís a tots els informàtics de la sala: o dissimuleu, o correu el perill que us ataqui amb preguntes d'algú ben perdut en aquest món que avança massa ràpid per a una iaiona com jo.

diumenge, de juliol 08, 2007

Perduts en la immensa mar blava

Mai no havia navegat.
No vull dir que no hagi pujat en una barca, he fet viatges amb barques turístiques d'aquelles amb el fons transparent per veure els peixos.
Em refereixo a anar a la barca d'algú i triar a quin indret de mar et vols anar a perdre.

De petita, cada cap de setmana feiem el mateix ritual amb els meus pares: agafar el cotxe, plantar-nos al port, i passejar entre les barques. Ho vam fer des que en tinc memòria; primer amb els més petits amb cotxet; més tard, tots plegats en bloc; els últims temps, havent d'empènyer una cadira de rodes. Però sempre, sempre, amb la mateixa teatralització: plantats davant la barca que ens feia més gràcia, ens posàvem a contemplar-la mentre discutíem si tardarien gaire a tenir-nos-la acabada.
Una vegada, quan en aquesta excursió ens acompanyava un dels meus cosinets, ens va mirar estranyat dient: "aquesta barca és vostra?!". Li va costar entendre que no, que només era un joc, que si fos veritat, tindríem mig port i portaríem uns vint anys esperant a què ens la tinguessin a punt. Quan ho va entendre, però, també "se'n va demanar una".

Ahir va venir-me al cap aquesta imatge quan, amb cara de no acabar-s'ho de creure, el meu cunyat s'estranyava que no hagués anat mai amb barca. Ara ja no ho podré tornar a dir. Convidats precisament per ma germana i el cunyat, vam anar a saludar les gavines a Les Medes. Mon cunyat s'excusava de la senzillesa de la barqueta. A mi, em semblava un palau. Diferents angles de visió, suposo.

Va ser una tarda genial. Agafats ben forts a un dels pals (perdoneu la meva incultura nàutica), vam fer cap a les illes. L'A. i jo, no ens movíem gaire, no fos cas que acabéssim de cap a l'aigua. Després, més tranquils, al·lucinàvem amb el paissatge. Quanta bellesa!
Parats a uns metres de l'illa més gran, no vam poder-nos estar de fer una capbussada. L'aigua era fredíssima, però brillant, transparent, preciosa.

Em sembla que guardaré aquest record molt, molt de temps. Avui, estirada al llit, em semblava notar el balanceig que hi havia mentre paràvem el sol estirats com llagardaixos a diferents espais. Em sembla que he trobat el carajo que buscava!

De tornada vaig lesionar-me de la manera més absurda i el cunyat amenaçava de no deixar-me repetir l'experiència. Intentaré portar-me bé i així poder tornar a sentir tot aquell plaer.

Us deixo per avui.
Em queda, només, dues cosetes:
L'una, donar les gràcies a les dues persones que van fer possible una tarda fantàstica. Gràcies, guapos!
L'altra, dedicar-li el post al meu bucanero petitó. Una abraçada, Daniel.

divendres, de juliol 06, 2007

Nota informativa


La última prova ha anat raonablement bé. He dit tot el que havia de dir i he sabut respondre a totes les preguntes que m'ha fet el tribunal. Però (sempre hi ha un però): m'he posat moooolt nerviosa i no he xerrat més de 15 min (en teoria has de xerrar-ne 20!) i ara tinc una contractura de trapezi de 3 parells de nassos.
A més, si aprobo o no depèn de si els agrada allò que els expliques i ja sabeu que de gustos,...
La nota, d'aquí una setmana o 10 dies.
Demà, post amb cara i ulls.
Bon cap de setmana!

dijous, de juliol 05, 2007

La rebel·lió de les cuques


Era qüestió de temps que es rebel·lessin: una no els pot declarar la guerra i esperar que acceptin la derrota sense oposar-hi resistència. I m'han atacat en un punt feble: la planta de menta que vaig comprar no fa ni quinze dies.
Hauríeu de veure la cara de ràbia que gastava ahir quan vaig comprovar que, efectivament, les meves sospites eren reals: la planta tenia okupes.

-Aixó no quedara així!- vaig deixar-los anar en veu alta al balcó.

I veloç com una gacela vaig consultar la Guía práctica para el cuidado de Plantas y Flores que regalaven a la botiga on vaig comprar el test. Allà vaig trobar-me amb la foto rollo "Se busca" del meu contrincant: el pulgó. Igual de ràpida, vaig baixar a la botiga on havia comprat la menta, a comprar-hi l'insecticida.
Vaig comprar-lo, però també vaig sortir-ne amb el convenciment que no hi tornaré a anar: tot i dir-li que, de segur, quan em va vendre la planta, ja estava okupada, la senyora va cobrar-me igualment els 10€! de l'insecticida. I sense ni immutar-se!
Sé que el fet que jo deixi d'anar-hi no l'arruinarà pas, però almenys aniré pel món amb la consciència tranquil·la, au!
Ara tinc la menta en quarentena: ahir la vaig ruixar per tot arreu i ho he de tornar a fer passats 7 dies.

ÉS LA GUERRA!

PD: Demà tinc la última prova de les opos. Seguirem informant.

dilluns, de juliol 02, 2007

Una del dret


Han començat les rebaixes!!!!!!!!!!
Com aquelles histèriques a la porta del Corte Inglés, ahir cap a les onze ja era amb l'A a la botiga, no fos cas que em quedés sense la meva talla! Vaig endur-me'l per la seva gran capacitat de saber què em pot quedar bé i què no. Tans anys amb mi l'han convertit en tot un expert en el meu cos, jejeje! Bromes a banda, té un gust cada cop més exquisit, i m'ajuda a trobar combinacions de peces i, sobretot, a evitar la compra de roba-que-acabarà-en-un-racó-de-l'armari-sense-ni-estrenar.
Havia de comprar-me força roba, ja que des de fa un parell d'anyets m'he engreixat uns quants quilos, i em calia canvi de vestuari.
Vaig disfrutar com un camell, i en vaig sortir amb dos pirates, una samarreta i un regalet per a ma mare.
Després vam voler repetir l'experiència en una botiga d'aquestes de cadena nacional, però ja diuen que "segones parts mai foren bones": quina munió de gent remenant roba, per l'amor de Déu!
Vaig sortir-ne rabent qual gat escaldat i dient-li a l'A que enlloc estaríem millor que a caseta fent el bermut.
I així vam acabar, repanxingats al sofà amb begudes, olivetes i patates xips.
Voleu plaer més gran?
Salut!

...i una del revés


La fibro és com aquells parents que se't conviden cada dos per tres: intentes evitar-los, però sempre tornen per a que no els oblidis. Jo ja fa temps que convisc amb ella, i hem passat aquelles etapes típiques de negació, ira, etc. que diuen que passes quan et donen segons quina notícia.
He après a no viure pensant-me sempre que sóc una malalta, i això hi ajuda força. Es tracta de saber que tens una malaltia i, per tant, no fer trapelleries, però sense que això et condicioni i/o hi pensis constantment. Tal com vaig dir al reportatge per a La Marató de l'any passat, ja no recordo què és viure sense dolor, amb la qual cosa no puc comparar.
Com us deia, ho porto bastant bé, però ella es cuida de que no me n'oblidi. Ahir, per exemple, va saludar-me mentre em posava la crema hidratant després d'una dutxa genial. L'A em mirava estranyat en veure la ganyota de dolor que feia mentre m'intentava aplicar el producte sense lesionar-me massa.
-És la fibro -vaig haver de dir-li-.
I ell es va quedar tranquil. I jo també, perquè almenys sé què tinc, però amb la rabieta interior de saber que, és de suposar, existeix la vida sense dolor.

PD: Aquest matí, en rentar-me les mans, ha tornat a saludar-me i he hagut d'aprendre noves formes d'ensabonar-se les mans sense posar-se a plorar de dolor.