dimecres, d’abril 26, 2006

Una passejada pel Parc del Migdia

Per aquells que no coneixeu Girona, el Parc del Migdia és un d’aquells espais verds que apareixen de sobte entre l’asfalt de la teva ciutat. És una mena d’oasi de tranquil·litat on el soroll, les presses i el ritme frenètic de la vida diària queden aparcats.

Tot i estar-ne profundament enamorada, sovint caic en el parany d’allò que ens passa amb el que ens envolta: de tant tenir-ho al cantó, oblidem la seva existència.

Un dia, però, camí de vés a saber on, et trobes creuant el pont que travessa el parc, quan t’adones de la remor de l’aigua, i decideixes aplaçar les obligacions i sucumbir als seus encants. El primer que fas, és relaxar-te observant l’aigua del llac artificial que el presideix. Tanques, segurament, els ulls, per escoltar el soroll de l’aigua movent-se, fins que unes rialles d’infant et desperten de la teva letargia. Són les criatures que riuen, salten i es gronxen a la zona de jocs infantils. Pocs metres més enllà, algunes parelles passegen cotxets, mentre d’altres aprofiten per llegir el diari en un dels bancs que voregen el caminet de sorra.

La meva zona, preferida, però, està per arribar: la gran esplanada de gespa que envolta tot el llac. I és que un dels grans plaers que ens proposa aquest lloc és, precisament, el de gaudir del no-res estirat o assentat en aquesta gran catifa verda que s’estén fins a peu d’aigua. Allà la “població” varia segons l’horari: hi trobem des d’estudiants aprofitant l’hora d’esmorzar, a parelles fent moixaines, passant per l’executiu que vol prendre el sol entre reunió i reunió. El cap de setmana, però, és pràcticament monopoli familiar i s’omple de criatures jugant a pilota amb els seus pares o fent les primeres passes en aquest món tan complicat.

En cas que l’excés de companyia t’angoixi, pots escollir aleshores entre dues variants. La primera, la d’aïllar-te a la cafeteria del parc, on prenent-te un refresc pots distreure’t observant la gent que s’hi congrega. La segona, sovint oblidada pel visitant, és la d’endinsar-te en els camins i caminets que, com si fossin branques del primer, et porten a l’altra banda del parc, tot envoltant petits jardins de plantes diverses. En cas que la teva visita sigui a l’estiu, potser podràs gaudir encara d’un dels concerts a la fresca que s’hi sol organitzar.

Al cap i a la fi, algú podria dir que és només un parc, però això el converteix en un dels elements d’aquest blog: una d’aquelles petites meravelles que fan la vida una mica més fàcil.

diumenge, d’abril 23, 2006

Estrenar mitjons

Després d’una llarga temporada sense escriure-us, torno amb tota una bateria de nous plaers per compartir. Avui començo per un dels que encapçala la meva llista de favorits: estrenar mitjons. És un plaer que podríem classificar d’íntim, ja que difícilment algú s’adonarà que els mitjons que portem avui són diferents dels del dia anterior o dels de demà. Amb tot, això encara li dóna un aire més especial.

Deixeu-me confessar, abans de seguir, la meva debilitat per aquesta peça de roba. En tinc de tota mena i teixits: d’estiu, d’hivern, amb dibuixos, de mil colors, llargs, curts, ... Sovint, però, i com em passa amb la resta del vestuari, em costa estrenar la roba que m’acabo de comprar. És com si el fet de tenir-lo a l’armari, impol·lut, amb la seva etiqueta encara penjant, li donés un aire de superioritat respecte la resta de peces que hi ha penjades. D’aquí la recança de desproveir la nova adquisició d’aquesta diferenciació respecte la resta. No obstant, el desig d’estrenar-lo acaba essent major i arriba el moment en què te’ls poses i surts al carrer amb l’alegria de saber que estrenes roba nova.

I puges a l’autobús i et mires els peus buscant la confirmació de la teva alegria: són preciosos, són nous i són teus!

I el millor, per a mi, encara està per arribar. Arribo a la feina, i un dels meus petits alumnes se m’acosta i em diu:

- Aquests mitjons són nous, oi?

- Sí. T'agraden?

- Són molt guais.

I ens mirem somrient, contents de saber-nos diferents de la resta. Tots dos compartim el secret que fa, d'aquell, un dia especial.